Hi havia una vegada, en un temps força
llunyà... A certa edat, tots els records semblen ben bé, com si fossin
llegendes. Després d’aquesta reflexió continuem. Hi havia un senyor que posseïa
un bon restaurant en una ciutat del cinturó d’una important capital de
província.
En aquell temps les idees morals encara
eren molt tancades. Tot era pecat. L’església encara tenia molt poder per sobre
de la gent. Els carques de sempre eren els qui manaven, per tant, no hi havia
gaire permissivitat.
Llavors en tot el país va iniciar-se,
com una escletxa de llum, un període d’obertura. Van sortir als quioscs certs
tipus de publicacions i van proliferar el que deien bars “de alterne”. Doncs,
aquest home que anomenaren Xavier, va pensar que era el moment oportú per obrir
un bar d’aquesta categoria i fer-se ric. N’hi havia un altre, al mateix poble
que funcionava prou bé, i pagava les seves factures puntualment als seus proveïdors.
A més en guanyava força de diners. Fins i tot, la policia estava prou satisfeta
de l’ordre que hi havia, i ... Bé, sempre podia caure una petita propina, de
sotamà pels amics.
El Xavier va buscar un local, el va
decorar com correspon a un lloc de bona categoria. Va cuidar de matisar els
llums, allò de aquí em veig, allà ensopego. Va buscar-se quatre mosses de bon
veure. Posant-hi pocs diners, encara es fiava, va iniciar la seva singladura
pel món clarobscur del desig.
Les cases comercials no van tenir
cap problema en servir-lo, ja que un altre seu negoci, funcionava perfectament.
Però, ves per on, aquest nou “negoci”
no acabava d’anar prou bé. Les ampolles de begudes, això sí, es consumien en
quantitat. Però no quadrava mai el consum amb els diners de la caixa. El Xavier
no podia estar sempre present. Regentava, al mateix temps, l’altre negoci amb la
seva esposa. Com a solució va buscar entre les noies, una per a fer
d’encarregada. L’elegida fou la Carmeta, una rossa molt maca, molt afectuosa i
molt eixerida.
El bar i “confessionari” va
continuar el seu camí. Poso això de confessionari no per cap capellà ni per cap
beat, sinó perquè els homes entraven, cercaven un tamboret i s’estaven temps i
temps explicant les seves històries a la noia que els escoltava. Que si la
dona, que si la feina, que no m’estimen tant com jo necessito, etc, etc. El món
és rar; aquelles converses semblaven les
de la senyora Francis, però a la inversa.
La jove de torn es mostrava
receptiva i l’escoltava. Responia sempre que sí, que l’entenia perfectament. Mentre
deixés una bona propina damunt el taulell. A més li deixava fer, casualment, un
tast del tacte de la seva jove pell. També li mostrava una mica d’allò que tant
apassiona als nadons. Asseguda damunt la nevera, la faldilla era curta i
generosament ensenyava el que Déu ens va donar per caminar per aquest món i,
una mica més amunt. Una carícia afalagadora a la galta i un somriure prometedor.
Si tot anava bé, sempre podia guanyar-se un sobresou, en aquell moment o
després de tancar. Tot depenia del vil metall, que la vida és curta i s’ha d’aprofitar.
El Xavier va amistançar-se amb la
Carmeta. Ai, Senyor! Com tiba la carn! I ella, va fer-se ama i senyora de la
caixa. El control del descontrol. Una noia per atraure els homes ha de lluir
força. Per tant ha de gastar, aleshores és necessari una bona perruqueria, una
sessió de massatges, una sessió de raigs UVA, que si la manicura i també unes
joies de bon gust que ressaltin damunt la pell bronzejada. Com va acabar? Que
de diners a caixa, ni cinc. Conseqüències finals, un ull morat i ser acomiadada.
El Xavier, que feia temps que ja
rodolava pel món del desig sexual, va nombrar una nova encarregada, la Maria.
Però el càrrec, també va anar acompanyat per la vara de ... No diré res més
suposo que sou prou grans per entendre-ho. Mes si l’una gastava per
millorar-se, l’altra, a més, tenia un fill a mantenir.
Ja en la fondalada econòmica els
proveïdors, emprenyats per les llargues a les seves factures, vam reclamar la
presència de l’amo i el pagament dels imports endarrerits. Aleshores, el Xavier
va presentar-se en el negoci, això sí amb un bon cotxe. No eren només les noies
les que tibaven de la caixa. Va treure’s, tot fatxenda, un feix de bitllets de
la butxaca, i va fer com si anés a pagar a tothom. En adonar-se que no en
portava suficients, va anar a la caixa registradora, va tibar del caixonet i va
veure els departaments buits.
Un crit esgarrifós va sortir de la
seva boca:
¾
Aquí
no paga ni Déu!
Els proveïdors van entonar a cor:
¾
Aquí
no cobra ni Déu!
Per pensar a continuació:
·
Nau
sense capità, aviat naufraga.
·
L’ull
de l’amo, engreixa el cavall.
Tot va acabar com va poder. Suposo
que us ho imagineu!
Aquest conte per avui, ha finit.
Miquel Pujol Mur
