Tinc gana, però no hi ha res a casa
que m’atregui. Aprofitant-me d’una finestra oberta, fujo a la recerca de
menjar. Escolto el soroll d’un tret. Una munió de perdigons passa prop meu.
Pobre llogater, encara no l’havia pagat el preu acordat pel pis.
Ha passat cert temps. Malgrat tot,
el meu pensament encara enyora la meva vida humana. Però cada cop, els records
van difuminant-se en el transcurs del dia a dia. Ara només volar, buscar menjar
i viure sense deutes ni quimeres.
Els meus nous companys voladors em mirant malament ja que malgrat
ser com ells noten certes diferencies que els fan dubtar de la meva realitat .
La meva nul·la experiència pescadora. La meva manca d’interès en cabussar-me
dins l’aigua. El meu mínim desig de parella i no tenir cap idea per fer un niu.
Espero que amb temps aprendre aquests
necessaris menesters per un ocell.
Per cert, he trobat un bon lloc on
niar. Dalt d’un edifici modern. Hi ha un colomar abandonat. Pobres coloms, si
s’atrevien a tornar, amb un cop de bec, els faria trossets. Com deia, el lloc
té una vista fabulosa. Dues senyores joves i atractives, cada dia em porten
aigua i menjar. Fins i tot, m’han fet un petit cobert, per si plou. Estan més
contentes. Sempre que venen em saluden cortesament. Al marxar, em diuen sempre
adéu amb la mà d’una manera una mica figa. Què li farem! Tenen una perruqueria
d’alto “standing” a la planta baixa. El seu darrer gest a l’anar-se’n és fer
amb la mà la forma de volar d’un avió.
Jo ja ho sé el que volen dir. Quan
surt una clienta acabada de pentinar em deixo caure com un avió supersònic. Amb
les urpes els hi destrosso el recent pentinat cabell. En altres ocasions amb
una bona tifa n’hi ha suficient. Tot depèn del color del llum que s’encén al
passadís.
Sé que tenen molta feina i quan la
clienta és mesquina, m’avisen. Tot depèn de la propina que deixen. Si no, han
fer-se de nou la permanent.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada