Paraules obligades
A la taverna d’en Mallol, uns mengen
tramussos, altres mentrestant riuen i beuen. De dia, els rossinyols canten a la propera contrada, entremig dels
pins, de les alzines i de les argelagues. Molts mariners eixelebrats entren abans
d’eixir la lluna. Surten abans que el sol albiri amb l’horitzó per a embarcar
cap a terres llunyanes.
La taverna del Mallol és prop de les
cases negres i oblidades on algú nauta desesperat cerca consol en somnis d’amor
banal i pagat.
A la tasca d’en Mallol, mentre juguen
i beuen, també canten cançons tavernàries mentre masteguen, més que fumen, caliquenyos. El fum, fort i de mala olor, la barreja
del vi i l’anís, el mal perfum de les males dones, tot en conjunt emborratxa
els sentits dels clients. Llavors dels diners que porten no hi veu la llum del sol cap ni un cop de
sòl.
A la taverna d’en Mallol, s’hi canta
i s’hi balla; tal hi ha mossa que entra donzella i que en surt com Déu vol.
Malaguanyada puresa quan una noia s’aventura a segons quins llocs.
A la taverna d’en Mallol, aquesta
matinada hi ha hagut moltes punyalades; males llengües diuen que n’eren quatre
dèbils i neulits homes contra un sòl i fort homenàs.
A la taverna d’en Mallol, ja no tot
són rialles; han tancat les portes en senyal de dol. No només per un, sinó per molts
més.
Demano perdó a
l’Apel·les Mestres per destrossar la seva cançó.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada