Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


divendres, 3 de maig del 2024

EL TREBALL DEL TALLER D’ESCRIPTURA

 

Els tres homes estan prenen cafè en un racó del bar del Passeig. És un racó calentet, fa fred al carrer,  el radiador de la calefacció és força proper i així, malgrat la seva edat, poden treure’s els abrics. A certa edat, l’escalfor és important, ja que el cos no en genera gaire. Els nostres tres amics ja tenen aquesta certa edat, els vuitanta ja no els celebraran; per algun d’ells, els noranta són més propers.

L’altra tema que el reuneix és comentar l’estat del món. Fins hi tot, també això els ajuda a escalfar l’ambient. Però, sempre n’hi ha un que marca el moment de deixar de discutir. És un acord tàcit, quan el més pausat s’aixeca, agafa l’abric  i diu:

¾    Nois, és hora de plegar

Tots amablement s’aixequen, es saluden amistosament, s’obliden de la discussió i, l’endemà, tot és pau i glòria. Avui, el Pere ha arribat desesperat, amb un paper a la mà, i exclama:

¾    Mireu! Mireu! Quines coses que posen com a tema al taller de narrativa. Jo no en sé res de tot això. Les ONG? Veritat que són els que ens posen anuncis de nens desnerits a l’hora de menjar.

El Martí llegeix el full i en veu alta comenta:

¾    Ostres! A mi no m’emboliquis. D’això, tampoc et puc donar cap opinió.

El Marc, estranyat per la forma de parlar del seus amics, li arrenca al Martí el full de la mà i, ho llegeix a tota pressa i, fent-se el pinxo se’ls mira  i, parla:

¾    Us ofegueu en un vas d’aigua, nois.  Es veu que tenen raó, quan diuen que els anys posen  teranyines al cervell.

¾    A sí! I tu què en saps?.- L’increpa el Martí.

¾    Home, no us en recordeu, del Domund?  Dels nens, fent-te empassar la guardiola i, posant-te una bandereta amb la Creu Roja. Era per ajudar als pobres nens de l’Africa i educar-los en la fe cristiana. La majoria dels cooperants eren dones missioneres i algun capellà, per fer pinya.

¾    Ah! Tens raó, ara ho recordo... - Replica el Martí.

¾    Sí home, sí! Després al NO-DO vèiem sortir les senyores ben vestides i “emperifolladas”, encapçalades per la primera dama. Després totes juntes, amb els seus respectius marits, feien el gran sopar de beneficència.

¾    Tu, qui creus que pagava? Inquireix el Pere.

¾    No ho sé! Jo, en aquells temps a les sabates, els posaven un cartró dintre, per tapar els forats de les soles.

¾    Tu, sí, perquè eres un noi ric de ciutat. Jo anava amb les espardenyes, heretades de l’avi.

¾    Ho! Ho! Que n’éreu d’afortunats! Jo, unes sabatilles, per al diumenge per anar a missa. La resta de la setmana, descalç, que fa la pell forta.

El Marc queda un moment pensatiu i sortint dels seus pensaments dona la següent idea:

¾    Ara fa uns vint o trenta anys van acusar el president dels, dels cupons, de malversació, mentre els altres amb fred o calor o pluja venien al carrer els cuponets de la sort. Vivia com un rei, cotxe i xofer. No recordo com va acabar la història.

¾    Bé, tot això està molt bé, però què escric per presentar a narrativa?

¾    A veure què has escrit: cooperació, mite o mentida. Massa cosa a respondre.

Aleshores salta el Martí, que havia estat mestre i, que havia estat callat i respon:

¾    Mira, posa els homes, som humans i imperfectes, per tant des de l’antiguitat hi ha bones persones, meravelloses persones, capaces de tot per proïsme. També, en els humans, hi ha menyspreables, estafadors, criminals i gent que, per diners faria qualsevol disbarat. Fins i tot, matar al seu germà. Esbrinar, qui és el bo o el dolent, és molt difícil.

¾    Ho començo a veure clar. – Aleshores, insinua el Pere.- Sabeu què? Avui com extra, la cosa era prou complicada, celebrem-ho fent una cerveseta amb olives.

Tots accepten la bona nova, però a l’hora de pagar, com a bons catalans, cadascú paga la seva consumició. 

Així ho va deixar ben clar en Pitarra a les festes que celebrava amb els seus amics: “Tants caps, tants barrets” 

Miquel Pujol Mur                                                                              

dijous, 2 de maig del 2024

L’AVI JEPET I LA DONACIÓ D’ÒRGANS


L’avi Jepet està assegut en un banc, sota un arbre, en la placeta del poble. El dia, és molt agradable. Fa sol, però, acompanyat d’un vent suau, que quasi no arriba a ser vent, més aviat una lleugera aura que evita que la calor no sigui molesta. Les fulles de l’arbre, mogudes suaument, entretenen la seva mirada, amb el seu moviment. A causa de la seva edat, la família ha decidit que una noia el cuidi i el vigili cada dia. L’anterior ha decidit plegar, feia molts anys que se’n cuidava de l’avi; ja en vida de la seva esposa, la Teresa. Però  l’Uma, una  noia d’origen hindú, ara serà la seva nova cuidadora. 

L’Uma sembla, fa molt poc temps que la coneix per emetre judicis, una bona noia. Té uns vint-i-pocs anys, entenimentada i amable. Vesteix a l’europea. Però, l’avi li ha vist guardar, uns vestits de colors brillants. Ja sabem que el Jepet, no és de gaire floritures i, tampoc que se’n calli ni una. De seguida, ha preguntat a la noia pel seu nom. També,  pels vestits, no sigui que comenci a passejar per casa amb aquelles robes i, escandalitzi els vilatans. No es pensin, que casa seva sigui un lloc d’alegre sarau. La noia molt educada, no s’ho ha pres malament i li ha contestat dient-li:

¾    Són robes del meu país, per a les grans solemnitats.

Pertany a una família del Punjab, en certs temps bastant poderosa. Però, el seu germà gran, s’ho va malgastar tot. Carregats de deutes, han hagut de marxar del país. La seva mare i ella, han anat a raure al poble. La mare, treballa de cuinera, en un restaurant de la mateixa vila. Ella, ha tingut sort de la jubilació de l’anterior senyora i, tindrà cura d’ell. Bé, posades les coses clares d’on prové i el perquè dels vestits, li ha aclarit el tema del nom.

¾    El meu nom, traduït al seu idioma, vol dir Pau. El deixo elegir com anomenar-me: Uma o Pau.

¾    Això si que em convé a mi, pau. Mira, m’ha agradat. No et canviaré el nom, et diré Uma.

La jove li ha fet una petita reverència. en senyal d’agraïment i li ha recomanat que se’n vagi a la plaça a descansar. Així, podrà enllestir la feina de la casa i el dinar. 

En Jepet, veu com arriba el seu net, amb una moto escandalosament nova.

¾    Què, noi! Ja has enredat al meu fill. Ai, Déu! Si les notes acompanyessin les despeses, series ja, president d’Iberdrola.

¾    Avi!- I li posa la mà afectuosament damunt la cama.- Veig que m’han sabut guardar el secret. He acabat la Carrera. Ja soc advocat! La moto, és un regal del pare. A la mama, no li ha fet gens de gràcia. Preferia un cotxe més bo, però ja li he dit que encara l’aprofitaré uns quants anys. La moto és per “fardar”, amb els amics i les amiguetes.

¾    Ves per on! M’has tallat! Jo et volia felicitar per la teva col·laboració en la campanya de donació d’òrgans. Has fet una bona acció, molt necessària per ajudar a la gent. No se li pot negar a ningú. Per molt petita que sigui la possibilitat, de recuperar la salut i, començar de nou una nova vida. M’has agradat, per la teva responsabilitat i el teu altruisme, vers tothom. Et diré una altra cosa, m’has sorprès, no et feia tan judiciós. Una mica tarambana sí, però aquesta vegada m’has satisfet.

¾    Ai, avi! Si creguessis una mica més en mi, rondinaries menys. Per cert he vist que tens una nova companya. Maca, la moreneta. Què? Avi. Què?

¾    Ja estem! Jo que em creia que havies canviat.

¾    És maca, és jove i molt bonica. Vostè de jove, també era molt fatxenda. Que m’ho han dit, gent del poble.

¾    Tu, em vols tornar a fer, sortir de polleguera, com sempre. Te n’adones, que tinc més de noranta anys. Jo, si que necessitaria un bon trasplantament, però sencer d’òrgans. Tu, no saps la pau, que em dona tenir una noia, que em vigili per si un dia, tot acaba de cop. Perquè ho sàpigues, es diu Amu, que vol dir Pau. Això és el que necessita el teu avi. Vinga, ves a volar amb la moto. 

L’avi a la tarda ha quedat esparverat. La moto, l’Albert, el seu net i; l’Amu, asseguda darrere. No pot deixar d’exclamar

¾    Déu meu! Com s’ho treballa aquest noi. 

Miquel Pujol Mur