EL TREBALL DEL TALLER D’ESCRIPTURA

 

Els tres homes estan prenen cafè en un racó del bar del Passeig. És un racó calentet, fa fred al carrer,  el radiador de la calefacció és força proper i així, malgrat la seva edat, poden treure’s els abrics. A certa edat, l’escalfor és important, ja que el cos no en genera gaire. Els nostres tres amics ja tenen aquesta certa edat, els vuitanta ja no els celebraran; per algun d’ells, els noranta són més propers.

L’altra tema que el reuneix és comentar l’estat del món. Fins hi tot, també això els ajuda a escalfar l’ambient. Però, sempre n’hi ha un que marca el moment de deixar de discutir. És un acord tàcit, quan el més pausat s’aixeca, agafa l’abric  i diu:

¾    Nois, és hora de plegar

Tots amablement s’aixequen, es saluden amistosament, s’obliden de la discussió i, l’endemà, tot és pau i glòria. Avui, el Pere ha arribat desesperat, amb un paper a la mà, i exclama:

¾    Mireu! Mireu! Quines coses que posen com a tema al taller de narrativa. Jo no en sé res de tot això. Les ONG? Veritat que són els que ens posen anuncis de nens desnerits a l’hora de menjar.

El Martí llegeix el full i en veu alta comenta:

¾    Ostres! A mi no m’emboliquis. D’això, tampoc et puc donar cap opinió.

El Marc, estranyat per la forma de parlar del seus amics, li arrenca al Martí el full de la mà i, ho llegeix a tota pressa i, fent-se el pinxo se’ls mira  i, parla:

¾    Us ofegueu en un vas d’aigua, nois.  Es veu que tenen raó, quan diuen que els anys posen  teranyines al cervell.

¾    A sí! I tu què en saps?.- L’increpa el Martí.

¾    Home, no us en recordeu, del Domund?  Dels nens, fent-te empassar la guardiola i, posant-te una bandereta amb la Creu Roja. Era per ajudar als pobres nens de l’Africa i educar-los en la fe cristiana. La majoria dels cooperants eren dones missioneres i algun capellà, per fer pinya.

¾    Ah! Tens raó, ara ho recordo... - Replica el Martí.

¾    Sí home, sí! Després al NO-DO vèiem sortir les senyores ben vestides i “emperifolladas”, encapçalades per la primera dama. Després totes juntes, amb els seus respectius marits, feien el gran sopar de beneficència.

¾    Tu, qui creus que pagava? Inquireix el Pere.

¾    No ho sé! Jo, en aquells temps a les sabates, els posaven un cartró dintre, per tapar els forats de les soles.

¾    Tu, sí, perquè eres un noi ric de ciutat. Jo anava amb les espardenyes, heretades de l’avi.

¾    Ho! Ho! Que n’éreu d’afortunats! Jo, unes sabatilles, per al diumenge per anar a missa. La resta de la setmana, descalç, que fa la pell forta.

El Marc queda un moment pensatiu i sortint dels seus pensaments dona la següent idea:

¾    Ara fa uns vint o trenta anys van acusar el president dels, dels cupons, de malversació, mentre els altres amb fred o calor o pluja venien al carrer els cuponets de la sort. Vivia com un rei, cotxe i xofer. No recordo com va acabar la història.

¾    Bé, tot això està molt bé, però què escric per presentar a narrativa?

¾    A veure què has escrit: cooperació, mite o mentida. Massa cosa a respondre.

Aleshores salta el Martí, que havia estat mestre i, que havia estat callat i respon:

¾    Mira, posa els homes, som humans i imperfectes, per tant des de l’antiguitat hi ha bones persones, meravelloses persones, capaces de tot per proïsme. També, en els humans, hi ha menyspreables, estafadors, criminals i gent que, per diners faria qualsevol disbarat. Fins i tot, matar al seu germà. Esbrinar, qui és el bo o el dolent, és molt difícil.

¾    Ho començo a veure clar. – Aleshores, insinua el Pere.- Sabeu què? Avui com extra, la cosa era prou complicada, celebrem-ho fent una cerveseta amb olives.

Tots accepten la bona nova, però a l’hora de pagar, com a bons catalans, cadascú paga la seva consumició. 

Així ho va deixar ben clar en Pitarra a les festes que celebrava amb els seus amics: “Tants caps, tants barrets” 

Miquel Pujol Mur