LA COMISSARIA

 

Una sala fosca. Un focus il·lumina la cara del presoner. Una taula. Una cadira,  caragolada a terra. Una càmera en un suport. Un home emmanillat, que abaixa la cara, perquè el focus no li enfoqui de ple. S’obre la porta, sense fer soroll. Una dona, entra i l’observa. L’home, ignora la seva presència, fins que avança i s’asseu a la cadira.

Aleshores la mira breument i diu:

¾    Caram! Quina importància, la capitana psicòloga- i riu.- Hi, hi, hi, hi! Es retorça les mans com rentant-se-les. I torna a riure mig en fotent-se’n.- Hi, hi, hi.

¾    A veure, Ramon?- comença la policia.- Vas ser tu, no?

¾    Jo, no hi era! Què no donen cafè, ni aigua, en aquesta comissaria?  Que maleducats! Abans de tot, tinc dret a un advocat, si no callo.- Torna a fregar-se les mans i, torna a riure, ara més fort.- He, he, he, he!

¾    No ets posis difícil, que serà pitjor. Confessa, vas ser tu, oi?

¾    El focus em molesta. No veig res. Si no m’hi veig, no penso!  Ai, ai, ai! Ja em ploren els ulls, no té un mocador? De paper no, de roba, els de paper, em rasquen els ulls i, ploro més. Ui, Ui ,Ui!

¾    No puc apartar el focus, és fixat a la paret.

¾    Però, pot apagar-lo, bonica capitana.

¾    No, per a tots és igual.

L’home reclina el cap sobre la taula. La calba queda fortament il·luminada.

¾    Ai, Senyor! Quina escalfor al meu cap. Tinc ganes d’escopir. No té una ...

En aquestes entra un altre policia, de més rang. Es dirigeix a la dona i li diu:

¾    És un perepunyetes molt difícil d’interrogar. - Posa un got d’aigua a la taula i a més li dona, a l’home, un got de plàstic. Dona un cop de mà, damunt la taula i exclama:

¾    Ja tens l’aigua i ja pots escopir, ara parla ja.

L’home, retorça el cos tot el que pot i,  es posa a plorar

¾    Ai! Ai! Violència policial! Ha donat un cop a la taula. Em volia colpejar. El cap em crema. Vull vomitar! Aquest got de plàstic és petit. La nena bonica, m’ha insultat. Diu que jo he fet, el que no sé. L’home m’amenaça. No m’ofereixen cap tracte. Jo que soc, una ànima bondadosa.

Comença a fer escarafalls i treure bromera per la boca. Sembla que s’hagi d’ofegar. Singlots, plors i llàgrimes, per tot arreu. De cop, vol aixecar-se però, les manilles no el deixen. Llavors, crida:

¾    Tinc necessitats, que volen que me les faci aquí?

El caporal, fastiguejat mira a la capitana i li recomana:

¾    Que el portin als serveis i, després, que el tanquin en una cel·la. Demà continuarem.

L’aixequen, apartant-se, de tan enganxós que va. Li deixen pas. De cop es gira i, comenta directament a l’oficial:

¾    Però, em donareu sopar? Espero que sigui millor que la darrera vegada. Va ser un ranxo fastigós.

Fa una salutació, mig militar i, marxa cap  als serveis arrossegant els peus.

¾    Sempre és així? – Inquireix la dona oficial

¾    Aquesta és la versió amable. En té de pitjors. Avui, encara ha demanat per anar al vàter, altres cops ni es molesta.  – Respon el comandant. 

Miquel Pujol Mur