RETROBAR-SE AL CAP DEL ANYS II

 

Poc a poc va anar refent la seva vida, se’n va sortir, però mai se’l va veure festejar amb cap altra noia. 

El Joan ha baixat per negocis, a la capital. L’ha sorprès el bullici i el tràfec de la gran ciutat. Com ha canviat tot i, ha recordat que feia molts anys que no hi venia. Ha passat per davant del cinema, al que anaven tan sovint, ara, és una galeria comercial. 

Mig marejat, tot és tan difós en la memòria, Ha entrat en un bar proper. Volia absorbir, poc a poc, les grans diferències. Ja assegut a una taula, ha notat que una dona se’l mirava.  Sincerament, no ha pensat en res. Tot el succeït a la capital, havia quedat mig oblidat. Ha demanat un cafè a una cambrera. Sobtadament, la dona, molt eixerida i ben vestida, s’ha aixecat i se li ha aproximat. Se’l mira fixament i diu:

¾    Tu, ets el cabronàs del Joan? Malparit! Em vas deixar sense dir res!

El Joan, es posa dempeus li contesta:

¾    Qui és, vostè per insul...?!- Però, en aquell moment ha callat. Els verds ulls d’aquella, fins ara desconeguda, li han obert una petita escletxa, a la memòria.

Ha acabat preguntant.

¾    Tu, ets la Marta?

¾    Sí! - Exclama la dona.- Però trenta anys més vella. Mira encara porto l’arracada que et vaig regalar. La recordes? Ja li deus haver regalat a alguna meuca o l’has llençada a les escombraries.

El Joan, busca en una butxaca de la caçadora  i, d’una petita caixeta treu la companya de la de l’orella de la Marta.  

La Marta. està molt enrabiada. Fa anys que  tot el que va passar la rosega per dintre, encara no té clar, quina és la causa del estrany comportament del Joan, ni ho entèn. Aleshores, més amb el cor enverinat que amb la raó.  Explota, dient-li:

¾    Com és que vas marxar, sense dir-me res? Cap carta, cap explicació. Com si tot el nostre amor no hagués existit. Van ser  quatre anys a Barcelona i molts dies, de criatures, al teu poble. Per què ho vas fer? Com ho vas poder fer?

¾    Això goses preguntar-me? - Respon, el Joan- Tu em traïes davant de tothom, ja, de promesos. Que hauria estat de casats? Noia de capital, lleugera i voluble, a més no poder.

¾    Què dius, com t’atreveixes a dir-me això? Jo, mai et vaig trair.

¾    Sí com si jo no ho hagués vist amb els meus propis ulls. Ben agafada del bracet i, rient com una boja. On vau anar a gaudir del sexe després, en el seu bonic cotxe? Us vaig veure des de  dins de la joieria, quan com un babau enganyat, volia comprar-te un anell de compromís.

 Cada cop el Joan cridava més i hi havia gent a la cafeteria que se’ls mirava, La cambrera es va apropar i, els digué.

¾    Si els plau, la gent se’ls mira.

Però la Marta, que per un moment va quedar pensativa. Però, de cop,  se li va il·luminar la cara i va replicar, airada.

¾    Aquell noi? El meu nebot! Desgraciat! El fill de la meva germana gran! Havia arribar de Milà i li vaig demanar que m’aconsellés per comprar-te una camisa i una corbata nova. Venia, expressament per conèixer-te. Va quedar esparverat, quan no vas venir. Vam anar a la teva dispesa, per saber si havies tingut algun accident. Quina poca fe! Que covard, vas ser! Potser millor, que ho fessis! Fugir, sí fugir. Què vas fer?

¾    Amagar-me als camps i a les muntanyes. Em vaig enclaustrar en els boscos, per cridar la meva desventura. Per cridar al vent la meva gelosia, la meva tristesa. Vaig embogir i només en la solitud, vaig trobar una espècie de pau, no cap consol. La ràbia m’ha anat rossegant tots aquests anys, per dins, com un corc la fusta. Fa uns anys, em vaig calmar i he viscut un temps irreal de pau. I tu, et vas refer? T’has casat?

¾    No entens res! Deixada sense saber per què, com una burilla abandonada en una bruta vorera, em van haver d’ingressar en un hospital frenopàtic. Nou mesos, vaig estar tancada en aquella casa de bojos i, finalment medicada a més no poder, he arribat a una forma de pau. Fins avui, que he esclatat,  al veure’t.

¾    Així, no t’has casat  mai? No has trobat cap home que et fes oblidar-me?

¾    Oblidar-te, de cap manera. Homes, tampoc; el homes, no sou de fiar. He preferit tenir una amiga, malgrat no és el meu tarannà, però podíem fer-nos confidències i, parlar. I respectar-nos l’una a l’altra. I tu?

Aquestes darreres paraules ja tenien un to més pausat, més planer. La cambrera i els clientes ja tornaven a parlar entre ells. Semblava que havia arribat la calma, passat el temporal.  

¾    Jo, alguna relació curta. No em trobava bé, amb cap de les dones, que he conegut. Sempre hi havia una cosa, que em mossegava per dins i no em permetia continuar.  

¾    Potser, la vergonya pel que em vas fer.  Em vas fer molt mal.

¾    Perdona, Marta. Em vaig enganyar, de tant que t’estimava.

¾    A això li dius estimar? Per estimar, també has de respectar i, creure amb l’altra persona.

¾    Ja ho sé. Amb els anys ho he après. Però et vaig a fer una insinuació. Sense pressa, respectant també, a la teva companya. Vols que sortim junts i. molt a poc a poc, intentem ser allò que no hem sigut? La propera setmana, a la mateixa hora, seré aquí, en aquesta cafeteria. Si vens, vol dir que hi ha esperança de refer junts el nostre camí. Si no, vol dir que tot el que va passar s’ha emportat el nostre ... riu avall.

¾    M’ho pensaré. No vull sortir escaldada. Ja ho entens.

Mentrestant, la Marta s’acarona l’arracada. 

Miquel Pujol Mur