RETROBAR-SE AL CAP DEL ANYS I

 

El Joan Garcia i Milà, és un home alt i robust. La seva cara vermella mostra el seu gust per la bona vida. Creu que li han passat els anys de cercar xicota. Al seus quaranta-nou anys veu molt difícil aconseguir el que no ha aconseguit fins ara,  una noieta de qui enamorar-se i que li correspongui. 

Per tant oblidant-se de la companyia femenina, ha buscat nous projectes per entretenir-se. Així retorna a les pràctiques de joventut. Sortir amb els amics, anar a caçar, també a pescar i, fer una mica de sana tabola.  Alguna que altra sortida a peu i, per què no, quan s’avorreix llegir un bon llibre o veure la televisió, generalment,  esdeveniments esportius. 

El Joan és de parla fàcil i veu agradosa, encara que una mica ronca, però la sap endolcir suficientment per convèncer al mateix dimoni, si cal.  Al poble el  consideren com un home de pau. És una d’aquelles persones que saben apaivagar les disputes dels altres. 

De tant en tant es toca el lòbul de l’orella dreta, senyal inequívoca que el tema el supera. Malgrat que ho fa sense adonar-se’n, molt sovint, la realitat és que no  li agrada fer-ho. 

Quin és el secret del Joan i la seva orella? Retrocedirem en el temps i ens assabentarem de quina és la raó.  

Una vegada el Joan, un noiet alt i espigat, es va enamorar, malgrat que ara renegui de l’amor de joventut. Ella, la Marta, era una noia de la capital. Els seus pares eren amics i, per mitjà d’ells van trobar una dona que feia de dispesera d’estudiants en la gran ciutat. Precisament a la mateixa escala on vivien els amics. 

Els dos ja eren companys de jocs al poble, quan la família de la Marta hi passava les vacances. En més d’una ocasió, el Joan s’havia barallat amb el altres nois, per protegir la noia. La Marta, era una noia de capital, que no sabia de les bromes pesades dels vilatans. Més d’un, li feia broma al Joan, malgrat fossin uns nens, li feien mofa ensenyant-li els llavis en forma de petó. El Joan, s’enrabiava i agafant-la del braç se n’anaven a jugar a un altre lloc. Aleshores, la Marta feia una mena de somrís, entre entremaliat i innocent, i sempre el seguia. 

Aposentat a la capital i, vivint a la mateixa escala fer-se companys va ser imminent. El Joan esperava la Marta i la Marta esperava el Joan. Anaven al cinema i en la foscor moltes vegades les mans corrien lleugeres. Acabaven la carrera tots dos el mateix any però els desitjos, als vint anys comencen a ser diferents. Ja no eren carícies, alguna cosa més, hi havia. 

La Marta va acudir un dia amb una caixeta petita i, li va ensenyar.

¾    Mira Joan, el que he comprat.

¾    Unes arracades?.- Exclama sorprès. - Vols que te les posi?

¾    Ai, noi, que poc romàntic que ets. Ben bé, encara ets de poble.

¾    A veure, unes arracades. Per qui? Per ta mare?

¾    Ai, noi! És una moda que ha arribat de Venècia. Romeu i Julieta. - Comenta la Marta amb veu dolça.- Una, per a mi i l’altra per a tu. Serem inseparables. Veritat que sí?

¾    Però, m’hauràs de foradar l’orella. A vosaltres, us ho van fer de petites, no us devia fer mal.

¾    Mira l’home valent, ara té por d’una petita punxada. Quan m’ho van fer, quan jo era petita, la meva mare diu que no vaig plorar gens. A tu, un noi alt i ferm, esportista i fort, et farà por? No t’entrarà cap cuc, ni et contagiaràs de cap malaltia estranya.

I què voleu que fes el Joan? Posar l’orella i, deixar-se fer el forat i posar-se l’arracada. 

Tot anava la mar de bé, però la gelosia va aparèixer quan menys s’esperava. El Joan, estava en una joieria, mirant els anells de compromís. Aprofitava que la Marta li havia dit que anava a casa d’una amiga per  ajudar–la a estudiar unes lliçons de repàs. Mentre el dependent l’atenia, el Joan va mirar cap al carrer i va veure la Marta, molt enriolada, de bracet d’un xicot, molt ben vestit. Vam pujar a un cotxe modern i esportiu i, van marxar. 

El Joan va deixar el dependent amb la boca oberta. Sense dir res i, amb la cara blanca com el paper, va obrir la porta i, va marxar. Se sentia molt ofès i enrabiat per dins. El seu cor bategava amb fúria i dolor. Un fort nus l’hi premia i l’ofegava. Com va poder va arribar a la dispesa, va recollir la roba i va fugir cap el poble. No va donar cap explicació, no va voler discutir amb ningú Aquella ofensa, el cremava per dintre com si fos un ferro roent. Va tornar al poble, immediatament va marxar als prats més llunyans de la muntanya, amb el bestiar. Es va aïllar completament  i, durant dos anys no el va veure ningú del poble.

Poc a poc va anar refent la seva vida, se’n va sortir, però mai se’l va veure festejar amb cap altra noia.

Continuarà .... 

Miquel Pujol Mur