INVOCACIÓ A LA NIT

 (Treball del taller d’escriptura sobre una imatge) 

La nit és bella. Màgica vesprada en el desert. La lluna plena, llueix en el firmament. Un lleó, rugeix en la llunyania. El cor se m’omple de joia. Un sentiment, ple de nostàlgica alegria, m’envaeix. 

Com en un somni, he volat lluny de casa. Em total solitud, cerco dins els meus pensaments, records del passat. Penso, si pensar vol dir recordar, fets d’abans. Malgrat que crec en la meva solitud, escolto unes suaus passes, lleugeres i lliures que se m’apropen. 

Miro rere meu i observo. La claror de la lluna em mostra una figura. Un llarg vestit de mil colors camina vers a mi. Potser vol trencar la meva austera separació de tot el món conegut. 

La seva cara morena, més aviat hauria de dir colrada per mil sols des de l’antiguitat somriu.  

En veure–la malgrat trencar el meu desig d’aïllament, renego de la meva absència de pensaments. 

Sense paraules. cerca un racó a prop del meu, on reposa tranquil·la i, sospira alleujada per tenir la meva companyia. 

Ha trobat la persona i el lloc on ser amiga i, deixar de vagar pel desert.  

Miquel Pujol Mur

EL DIA DEL TANGA III

 Només li queda la residència. Alguna infermera? No, l’única que ha estat a prop és una de gran, d’aquelles de tota la vida. Les altres dones, han estat les monges. N’hi ha alguna de joveneta, però no, la mare abadessa és molt estricta. No deixaria que cap portés una roba similar. Els vells i les velles, tampoc estan per aquestes entremaliadures. 

Esgotat de tan voler escodrinyar els dies passats, fins i tot, pensa en el Teodoro, el noi efeminat i “drag quen”, però el dia que se’l va trobar, pel carrer, ell no no anava vestit amb la mateixa roba. 

Ha passat una setmana, mossèn Ricard no ha deixat de pensar però no ha tret l’entrellat. És diumenge i, després de missa d’onze, recull tot els estris religiosos. S’obre la porta i, entre una dona, acompanyada d’un nen d’uns deu anys.

¾    Hola Ricky!- Saluda la dona.

¾    Ricky? - Repeteix estranyat, quasi havia oblidat aquest renom de joventut

¾    Sí! Ricky! No em reconeixes. Vaig ser la teva xicota.

¾    La Glòria!

¾    Sí! La Glòria.

¾    Què vols? Al cap de tant temps!

¾    Mira, molt fàcil, vaig prometre al nostre fill que li presentaria el seu pare, abans de que tingués deu anys. M’ha costat molt trobar-te i, ha estat per pura casualitat. Quan vas venir a la llibreria, a comprar. Et vaig reconèixer de seguida. Et mous i camines, com abans, com sempre.

¾    Però, ara em vens a dir que aquest noi. és el meu fill.

¾    A casa teva, mai em van voler dir on eres. El teu pare, només em deia que eres mort.

¾    I la mare?

¾    Callada, com sempre. 

Mossèn Ricard, guaita el noi i no li queda cap dubte que és el seu fill. La mateixa cara i els mateixos ulls que recorda de la seva infantesa.

¾    I ara què farem? Vas ser tu, qui em va posar el tanga a la butxaca?

¾    Sí! És el que portava aquell dia que em vas deixar prenyada.

¾    Aquell mateix? El vas guardar.

¾    L’has reconegut?

¾    Em va fer una estranya sensació. Mai m’hauria pensat que ...

¾    Que podies tenir un fill. Però ho vas fer. No et demano res. Tu veuràs.

¾    El teu pare, Ricard, és aquest senyor. - El noi se’l mira i s’abraça al mossèn. 

Possibles solucions:

·        Amistançar-se i, viure junts, sense apartar-se del càrrec eclesiàstic.

·        Deixar de ser capellà, reconèixer el noi com a fill i formar una família.

·        Contestar que això eren cosses passades. Actualment volia ser fidel a l’església i, a la pràctica i obligacions del seu estat religiós  

Miquel Pujol Mur                                                     

EL DIA DEL TANGA II

 El seu avi, era un republicà i un ateu de tota la vida. El seu pare, un agnòstic complet i, la mare, sempre callava. Va ser la mort de l’avi el que va trasbalsar la seva existència. Aquell home que no creia amb Déu, en el llit de mort resava.  

Als vint-i-dos anys va entrar en el seminari, quan acabava la carrera de filosofia. Va ser un trencament total amb la seva vida anterior El pare es va negar a veure’l, va dir que el seu fill s’havia mort i que mai havia de tornar. 

Malgrat tot com que era una persona intel·ligent i creia en la religió va abraçar la fe amb tan esperit religiós, que ja al poc temps havia acabat els estudis eclesiàstics. Mai havia tornat a recaure en celebració de saraus, ni a les festes de joventut.  Pràcticament, era com si hagués traçat una ratlla al terra de la seva vida i mai més va travessar-la. 

Després, de passar per diferents esglésies de coadjutor. Finalment li van assignar aquesta, en un poble de la marina. El seu consiliari, li deia que no es fixés en què era una parròquia petita, i carregada d’estiuejants poc creients. Que aviat seria cridat per a treballs més alts. 

Cansat de pensar, ha decidit a retirar-se a la rectoria per anar a sopar; aleshores ha ficat la mà a la butxaca per a treure un mocador. Què és això?- exclama sorprès al veure el que havia tret de la butxaca. Un tanga! Com havia anat a parar a dins de la seva roba? Instintivament l’olora. Potser un acte reflex de l’anterior joventut. Perfumada- es diu- olor de llessamí. Sense voler, unes oblidades pulsacions li recorren el cos. 

Però d’on pot haver sortit. Pensa de nou. De les velles de la missa i el rosari, segur que no. De les dames de la caritat. Home! N’hi ha més d’una que no esta gens malament. Però estaven assegudes als bancs i, no n’hi ha cap que se m’hagi apropat. De catequesi, tampoc! Són criatures, a no ser d’alguna mare jove. Ni pensar-ho, avui no n’ha vingut cap, han marxat soles. A veure, he confessat un parell de senyores i un vell carca. L’home, si li ensenyo això es morirà de l’ensurt. La senyora Engràcia. Tampoc, té quasi vuitanta anys. Per què m’hauria de posar un tanga a la butxaca, en tot cas seria d’una neta. 

Mossèn Ricard, finalment el torna a guardar i, marxa a sopar.  A l’anar a dormir el guarda  en un caixó de l’armari, sota les camises. No fos que la majordona, o la noia de la neteja, el trobés. Quin escàndol! Algun mal pensat creuria, que no fos ell, el depravat que se’l posava. 

El mossèn aquests dies està cavil·lós. Només observa al seu voltant. Qui pot ser la dona? I si fos un home, que el recordi de mala fe, de quan era jove, per algun afer amb alguna noia. Tal vegada, la idea seria d’escarnir-lo.

 Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur                                                     

EL DIA DEL TANGA I

 Mossèn Ricard és assegut en un banc de l’església. El dia ha esta força mogut. De bon matí la missa, les quatre dones grans de sempre, que no poden o no volen, assistir-hi més tard. Tota la vida han estat acostumades a anar a la missa matinera i, malgrat que ara ja no treballen segueixen el mateix costum.

Després l’habitual visita a la residència per a donar paraules de consol i, xerrar una mica amb els més vells. Molts, mig abandonats per la família necessiten parlar, una estona, per animar-se a sobreviure. En moltes ocasions, només són records que repeteixen mil i una vegada. O retrets, als que no venen a veure’ls amb l’assiduïtat que voldrien. 

Després ha anat a la llibreria a cercar un llibre. La dona ha estat molt atenta a la atendre’l. No la coneix gens, ja que fa molt poc temps, que està de rector en aquest petit poblet de la costa. 

En acabar de dinar la reunió amb les Dames de la Caritat. Generalment, bona gent que volen ajudar als pobres. Molta bona voluntat mes, en alguna d’elles s’hi nota el desig de notorietat, el voler figurar. Deixar-se veure i admirar per la gent per les seves caritatives accions. Pura hipocresia.

 A les set, catequesi, amb els nens del col·legi. Cada dia són menys, però no es poden abandonar les famílies creients. La religió, cada dia es perd més- li diu el mestre- i aquests últims escàndols, que els hi passa sovint, fan que la gent cada cop hi cregui menys. Tampoc creuen en res més, no pensi, els que no són catòlics. Tot plegat, les noves tecnologies els hi fan oblidar el llegir i l’escriure. Tothom és molt modern. Massa coses, tenen, sense esforçar-se gaire. 

Rere de la catequesi, el rosari, amb les mateixes quatre velles, grans, de la missa matinal. Es troba cansat, potser avorrit, és massa jove per aquest ritme tan monòton i repetitiu. Un mossèn, de més edat, s’hi trobaria millor. 

Assegut en el banc i en la mitja foscor de l’església. en aquests moments de silenci pensa, barrejant-se el present i el futur. En poques ocasions en el passat. 

Mossèn Ricard és un capellà jove, tot just una trentena d’anys. És un home alt, fort i eixerit, que vesteix modern. Qui li havia de dir, quan era jove, que es volgués fer capellà. Precisament la seva vida era tot el contrari. De festa en festa i, de noia en noia. Sense cap recança, no en volia cap ni un, de problema ni lligam. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur                                                   

SANG AL REPLÀ DE CASA

 Entreu al replà de casa i, comenceu a veure una reguera de gotes de sang. Al final trobeu un guant blanc, tacat de sang. 

Quedeu esparverada, el guant blanc és de la nena. Pugeu corrent per l’escala. Obriu la porta i, la trobeu dibuixant ben tranquil·la, a la taula del menjador.

¾    Mercè! Què has fet, amb el guant? Perquè està tacat de sang! T’has fet mal.

¾    No, mama! No! És que quan he entrat, també entrava el senyor de 2n 3a, el nostre veí. Venia de caçar i, del sarrió li gotejava sang. Li he dit, senyor Pere li cau sang i, l’hi he assenyalat. Una gota m’ha caigut al guant i, m’ha fet tant de fàstic que l’he deixat al replà. He pensat,: com que la mare és tan polida i res no li remou l’estómac res, ja el pujarà per rentar-lo.

¾    Si no ès que em doni un bon tros de conill, el senyor Pere, em sentirà.

¾    No el renyis gaire, mama. Mira quin regal m’ha fet? Unes orelles de conill, de veritat. 

Si entreu al replà de casa i comenceu a veure unes gotes de sang i al final trobeu un guant blanc tacat de sang no malpenseu. No tothom va matant la gent, al passadís de casa. 

Miquel Pujol Mur

REFLECTIR PENSAMENTS

 Aquest relat és un xic especial: reflectir pensaments. Si en cadascuna d’aquestes històries que escric, ja representen una part del meu jo. Això del jo en sona, de quin jo, el d’ara o més aviat, el d’abans. Pura quimera que em fa recordar el que fa anys que va passar. 

Com van ser: bons, alegres, mitjans o tristos. Per que la vida els reuneix a tots, els amalgama i en forma un batibull d’idees que lluiten entre sí. Sobretot quan un arriba a l’edat de la no primavera, més aviat en el camí del pur hivern. 

Però l’hivern el deixarem al marge prou que es present sense voler-ho. Aquell camí, s’ha tornat més costerut. Aquell equilibri, que no és aquell, si no un de més xacrós. Aquella agilitat, que ho és tampoc allò que era, no té res a veure amb  aquell rampell vigorós, que feia que d’un bot t’aixequessis de terra, posant-te dret en un instant. 

Jo havia estat un nen potser mal criat, clar era fill únic. Un jove, que volia florir i, llegia històries de tot tipus que no lligaven, en el moment. Un xicot que estimava  a una noia. I la història va continuar fins que és va estroncar. 

Però, tampoc va acabar res a la vida, sinó que en altres contrades llunyanes del lloc de naixença, va començar una nova vida. I han passat també, com un sospir, els anys. No em planyo de tot el succeeix. Lluny del lloc habitual, he trobat nova gent i he fet coses que mai hauria pensat fer. 

Fets, que mai m’hagués passat pel cap, fer. Son les contradiccions de la vida i, també del món. Ara què? Us podeu preguntar. Res, continuar gaudint del tot el possible, que és pugui. Mentrestant per passar l’estona marejant a les professores i els amics relataires amb històries interminables. 

Dispenseu soc així. També us he de dir que quan escric m’agrada infiltrar-me dins el personatge, de l’opció que sigui i, malgrat no estar mai content del tot intentar pensar, com em sembla hauria de pensar dita persona. 

Ara mateix agafaria aquest paper i en faria trossets. Hi ha tantes coses a dir i tantes formes de pensar que potser he equivocat el personatge. 

Miquel Pujol Mur

QUIN PERSONATGE ENS AGRADARIA SER ....

 Només em faltava això. A la “profe” li ha agafat un rampell mental i se li ocorre preguntar-nos, quin personatge del passat ens agradaria ser. Apa nano, pensa -si pots- en alguna frase alquímica que et pugui fer donar una resposta adient. 

Jo soc purament el resultat d’una molècula d’energia, (pertanyent  a un oceà que diuen que mai perd la força perquè sempre es regenera de la seva mateixa matèria), afegida a un embrió humà. Sincerament ignoro completament on és situat dit oceà. Mai en les classes de geografia no m’ho van dir. 

M’imagino que és com qualsevol mar que quan plou recupera l’aigua que convertida en vapor per l’escalfor del sol forma el núvols. Aleshores, quan es produeix una tempesta, torna a baixar a la terra. “Bueno”. Sí això és l’energia anem bé, si no, fotuts estem. 

Recapitulem, aquesta és la qüestió. La guerra no m’ha agradat mai. He de separar els personatges bèl·lics. Òstia! Amb aquestes paraules ja m’he carregat a tots els grecs, els perses, els romans, els egipcis i tota aquesta plèiade de gent de guerra. 

Els capellans i altres ordres religiosos, tampoc. Perquè sempre han jugat amb el bàndol dels poderosos i, també han tingut a les seves ordres gent bèl·lica o els han donat soport. 

No creieu que els he tinc cap reserva, n’hi ha de bons i de dolents. Els bons só fantàstics i dignes de respectar; el dolents són com molta gent del gènere humà. En cert temps també m’hauria agradat ser-ho i anar a evangelitzar els pobles no creients. Però difícil ho tinc i, i tampoc en tindria llavors, perquè la religió, no formava part de les nostres pràctiques familiars habituals. 

Per metge, sanitari o mestre , químic, o el que sigui no vaig estudiar prou temps  per ser-ho. 

Aleshores potser m’hauria agradat ser conductor de ral-lis, de F-1, de motos ... Sempre han estat les dos i quatre rodes entre les meves aficions. Del carro no, no fotem. Un motor per produir força ho considero molt útil i necessari. Però segurament tampoc hauria estat el meu destí. 

Caram! Hi ha tantes coses i tants personatges a estudiar, que m’he perdut. Em passa el mateix que amb allò de l’energia. No estic prou documentat. 

Mireu, de tot aquest maremàgnum he decidit conformar-me en ser jo mateix. Ni bo, ni dolent, ni savi, ni ignorant del tot (de l’energia ho deixem al marge). Alguns no em podran veure i potser altres m’apreciaran. Què li podem fer! 

Soc jo, amb totes les meves misèries, que n’hi ha. La ment, ens enganya en moltes ocasions. 

Miquel Pujol Mur

CREU DE TERME DE BELLMUNT. TALAVERA. SEGARRA

 

És una creu monumental que estava situada a la cruïlla d'entrada a la població. Actualment se'n conserva, descalçats part de la seva estructura, el fust, el capitell, el nus i la creu; i roman desapareguts, més aviat destruïts, la graonada i el sòcol. El seu fust és vuitavat i amb un capitell de secció quadrangular, i en una de les cares d'aquest últim, hi ha incisa la data "1735". 

El seu nus i la creu se'ns presenten calçats. Aquest nus té una estructura octavada i un suport on adhereix el cos de la creu. Aquest cos està format per un disc de vuit angles i presenta decoració en una sola cara, al seu anvers, on conserva visible la seva decoració en relleu, una creu. El material emprat per la seva execució és pedra sorrenca del país, notablement degradada per l'efecte de l'erosió i presenta encrostaments en la seva estructura. 

La Creu de terme de Bellmunt és una creu de terme  inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades; Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons: Viquipèdia

EL PASSADÍS MISTERIÓS II

De seguida, he notat que el monjo, em mirava de dalt a baix, amb cara de sorpresa i fàstic al mateix temps. Hem continuat davallant pel passadís, fins un altre finestró. Quan ha posat la mà al damunt, la meva sorpresa i indignació, han estat majúscules. Eren nois, en comptes de noies. Tots ells, uns efebs preciosos, bonics de veritat i amb bon armament. M’he girat cap al desgraciat que m’ acompanya i, l’he increpat, emprenyat a més no poder:

¾    Que et creus! Mitja merda! Soc home i ben home! Deu haver-hi alguna cosa més interessant, que el sexe, en aquesta misteriosa casa. 

M’ha mirat amb  cara de penediment i m’ha contestat:

¾    Com que no t’has engolosit amb les noies, he pensat què ...

¾    Què, de què? Potser que hi cauen, la majoria! Home, jo he escoltat que en aquests antres, hi ha coses que perduren més. A veure, ensenya-me’n alguna altra. 

El monjo s’ha ajupit una mica avergonyit i, ha continuat caminant fins un altre finestral. L’estança és plena d’or, d’argent i de joies de una bellesa inimaginable. M’he adonat que el meu acompanyant té el fervent desig que escolli alguna de les joies, però això mateix m’ha fet sospitar que havia alguna cosa més, amagada. Mirant-me’l amb cara d’innocent, li he preguntat amb menyspreu.

¾    I? Què? Or i plata, una bagatel·la! Amb això vols comprar el meu silenci. Apa nano, espavila, monjo de mal pèl. 

Arrossegant els peus i amb cara trista ha continuat el camí, fins a la darrera porta. El cartell, que hi ha enganxat, ja m’ha agradat més. 

FONT DE L’ETERNA JOVENTUT 

Aquesta si, que seria la meva escollida. El monjo, somica mentre es prem i es retorça les mans. El soroll de l’aigua arriba a la meva oïda com si hi hagués una gran cascada que m’ensordís l’enteniment. Un dringar de campanetes sonen com si hi hagués un alegre festival rere la porta. 

Ni noooo! Ni nooooo No és el soroll de les campanetes, ni tampoc la de l’aigua saltant alegrement, entre les pedres...  No, és el soroll de la sirena i dels pneumàtics de l’ambulància que em condueix a l’hospital.

 No ha estat res, només una lleugera commoció. A mig matí ja he tornat a la feina.  Els companys de treball m’han dit:

¾    Quina batzegada et vas donar ahir. Per què, no ens ho deies abans que no pleguéssim. Aquest matí, t’hem trobat a terra dient paraules estranyes, com: monjo, noies, joies i aigua. Devies al·lucinar perque d’aigua i de fang n’hi ha,  però de les altres qüestions, res de res 

M’he apropat i he inspeccionat la roca, registrant-la minuciosament. No hi ha porta ni res que s’hi assembli. Ha estat tal vegada un miratge. O com va dir el monjo. Que, de seguida, sabien desaparèixer. 

Miquel Pujol Mur