EL DIA DEL TANGA I

 Mossèn Ricard és assegut en un banc de l’església. El dia ha esta força mogut. De bon matí la missa, les quatre dones grans de sempre, que no poden o no volen, assistir-hi més tard. Tota la vida han estat acostumades a anar a la missa matinera i, malgrat que ara ja no treballen segueixen el mateix costum.

Després l’habitual visita a la residència per a donar paraules de consol i, xerrar una mica amb els més vells. Molts, mig abandonats per la família necessiten parlar, una estona, per animar-se a sobreviure. En moltes ocasions, només són records que repeteixen mil i una vegada. O retrets, als que no venen a veure’ls amb l’assiduïtat que voldrien. 

Després ha anat a la llibreria a cercar un llibre. La dona ha estat molt atenta a la atendre’l. No la coneix gens, ja que fa molt poc temps, que està de rector en aquest petit poblet de la costa. 

En acabar de dinar la reunió amb les Dames de la Caritat. Generalment, bona gent que volen ajudar als pobres. Molta bona voluntat mes, en alguna d’elles s’hi nota el desig de notorietat, el voler figurar. Deixar-se veure i admirar per la gent per les seves caritatives accions. Pura hipocresia.

 A les set, catequesi, amb els nens del col·legi. Cada dia són menys, però no es poden abandonar les famílies creients. La religió, cada dia es perd més- li diu el mestre- i aquests últims escàndols, que els hi passa sovint, fan que la gent cada cop hi cregui menys. Tampoc creuen en res més, no pensi, els que no són catòlics. Tot plegat, les noves tecnologies els hi fan oblidar el llegir i l’escriure. Tothom és molt modern. Massa coses, tenen, sense esforçar-se gaire. 

Rere de la catequesi, el rosari, amb les mateixes quatre velles, grans, de la missa matinal. Es troba cansat, potser avorrit, és massa jove per aquest ritme tan monòton i repetitiu. Un mossèn, de més edat, s’hi trobaria millor. 

Assegut en el banc i en la mitja foscor de l’església. en aquests moments de silenci pensa, barrejant-se el present i el futur. En poques ocasions en el passat. 

Mossèn Ricard és un capellà jove, tot just una trentena d’anys. És un home alt, fort i eixerit, que vesteix modern. Qui li havia de dir, quan era jove, que es volgués fer capellà. Precisament la seva vida era tot el contrari. De festa en festa i, de noia en noia. Sense cap recança, no en volia cap ni un, de problema ni lligam. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur