El seu avi, era un republicà i un ateu de tota la vida. El seu pare, un agnòstic complet i, la mare, sempre callava. Va ser la mort de l’avi el que va trasbalsar la seva existència. Aquell home que no creia amb Déu, en el llit de mort resava.
Als vint-i-dos anys va entrar en el seminari, quan acabava la carrera de filosofia. Va ser un trencament total amb la seva vida anterior El pare es va negar a veure’l, va dir que el seu fill s’havia mort i que mai havia de tornar.
Malgrat tot com que era una persona intel·ligent i creia en la religió va abraçar la fe amb tan esperit religiós, que ja al poc temps havia acabat els estudis eclesiàstics. Mai havia tornat a recaure en celebració de saraus, ni a les festes de joventut. Pràcticament, era com si hagués traçat una ratlla al terra de la seva vida i mai més va travessar-la.
Després, de passar per diferents esglésies de coadjutor. Finalment li van assignar aquesta, en un poble de la marina. El seu consiliari, li deia que no es fixés en què era una parròquia petita, i carregada d’estiuejants poc creients. Que aviat seria cridat per a treballs més alts.
Cansat de pensar, ha decidit a retirar-se a la rectoria per anar a sopar; aleshores ha ficat la mà a la butxaca per a treure un mocador. Què és això?- exclama sorprès al veure el que havia tret de la butxaca. Un tanga! Com havia anat a parar a dins de la seva roba? Instintivament l’olora. Potser un acte reflex de l’anterior joventut. Perfumada- es diu- olor de llessamí. Sense voler, unes oblidades pulsacions li recorren el cos.
Però d’on pot haver sortit. Pensa de nou. De les velles de la missa i el rosari, segur que no. De les dames de la caritat. Home! N’hi ha més d’una que no esta gens malament. Però estaven assegudes als bancs i, no n’hi ha cap que se m’hagi apropat. De catequesi, tampoc! Són criatures, a no ser d’alguna mare jove. Ni pensar-ho, avui no n’ha vingut cap, han marxat soles. A veure, he confessat un parell de senyores i un vell carca. L’home, si li ensenyo això es morirà de l’ensurt. La senyora Engràcia. Tampoc, té quasi vuitanta anys. Per què m’hauria de posar un tanga a la butxaca, en tot cas seria d’una neta.
Mossèn Ricard, finalment el torna a guardar i, marxa a sopar. A l’anar a dormir el guarda en un caixó de l’armari, sota les camises. No fos que la majordona, o la noia de la neteja, el trobés. Quin escàndol! Algun mal pensat creuria, que no fos ell, el depravat que se’l posava.
El mossèn aquests dies està
cavil·lós. Només observa al seu voltant. Qui pot ser la dona? I si fos un home,
que el recordi de mala fe, de quan era jove, per algun afer amb alguna noia.
Tal vegada, la idea seria d’escarnir-lo.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada