Només li queda la residència. Alguna infermera? No, l’única que ha estat a prop és una de gran, d’aquelles de tota la vida. Les altres dones, han estat les monges. N’hi ha alguna de joveneta, però no, la mare abadessa és molt estricta. No deixaria que cap portés una roba similar. Els vells i les velles, tampoc estan per aquestes entremaliadures.
Esgotat de tan voler escodrinyar els dies passats, fins i tot, pensa en el Teodoro, el noi efeminat i “drag quen”, però el dia que se’l va trobar, pel carrer, ell no no anava vestit amb la mateixa roba.
Ha passat una setmana, mossèn Ricard
no ha deixat de pensar però no ha tret l’entrellat. És diumenge i, després de
missa d’onze, recull tot els estris religiosos. S’obre la porta i, entre una
dona, acompanyada d’un nen d’uns deu anys.
¾
Hola
Ricky!- Saluda la dona.
¾
Ricky?
- Repeteix estranyat, quasi havia oblidat aquest renom de joventut
¾
Sí!
Ricky! No em reconeixes. Vaig ser la teva xicota.
¾
La
Glòria!
¾
Sí!
La Glòria.
¾
Què
vols? Al cap de tant temps!
¾
Mira,
molt fàcil, vaig prometre al nostre fill que li presentaria el seu pare, abans
de que tingués deu anys. M’ha costat molt trobar-te i, ha estat per pura casualitat.
Quan vas venir a la llibreria, a comprar. Et vaig reconèixer de seguida. Et
mous i camines, com abans, com sempre.
¾
Però,
ara em vens a dir que aquest noi. és el meu fill.
¾
A
casa teva, mai em van voler dir on eres. El teu pare, només em deia que eres
mort.
¾
I
la mare?
¾ Callada, com sempre.
Mossèn
Ricard, guaita el noi i no li queda cap dubte que és el seu fill. La mateixa
cara i els mateixos ulls que recorda de la seva infantesa.
¾
I
ara què farem? Vas ser tu, qui em va posar el tanga a la butxaca?
¾
Sí!
És el que portava aquell dia que em vas deixar prenyada.
¾
Aquell
mateix? El vas guardar.
¾
L’has
reconegut?
¾
Em
va fer una estranya sensació. Mai m’hauria pensat que ...
¾
Que
podies tenir un fill. Però ho vas fer. No et demano res. Tu veuràs.
¾ El teu pare, Ricard, és aquest senyor. - El noi se’l mira i s’abraça al mossèn.
Possibles solucions:
·
Amistançar-se
i, viure junts, sense apartar-se del càrrec eclesiàstic.
·
Deixar
de ser capellà, reconèixer el noi com a fill i formar una família.
· Contestar que això eren cosses passades. Actualment volia ser fidel a l’església i, a la pràctica i obligacions del seu estat religiós
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada