EL PASSADÍS MISTERIÓS II

De seguida, he notat que el monjo, em mirava de dalt a baix, amb cara de sorpresa i fàstic al mateix temps. Hem continuat davallant pel passadís, fins un altre finestró. Quan ha posat la mà al damunt, la meva sorpresa i indignació, han estat majúscules. Eren nois, en comptes de noies. Tots ells, uns efebs preciosos, bonics de veritat i amb bon armament. M’he girat cap al desgraciat que m’ acompanya i, l’he increpat, emprenyat a més no poder:

¾    Que et creus! Mitja merda! Soc home i ben home! Deu haver-hi alguna cosa més interessant, que el sexe, en aquesta misteriosa casa. 

M’ha mirat amb  cara de penediment i m’ha contestat:

¾    Com que no t’has engolosit amb les noies, he pensat què ...

¾    Què, de què? Potser que hi cauen, la majoria! Home, jo he escoltat que en aquests antres, hi ha coses que perduren més. A veure, ensenya-me’n alguna altra. 

El monjo s’ha ajupit una mica avergonyit i, ha continuat caminant fins un altre finestral. L’estança és plena d’or, d’argent i de joies de una bellesa inimaginable. M’he adonat que el meu acompanyant té el fervent desig que escolli alguna de les joies, però això mateix m’ha fet sospitar que havia alguna cosa més, amagada. Mirant-me’l amb cara d’innocent, li he preguntat amb menyspreu.

¾    I? Què? Or i plata, una bagatel·la! Amb això vols comprar el meu silenci. Apa nano, espavila, monjo de mal pèl. 

Arrossegant els peus i amb cara trista ha continuat el camí, fins a la darrera porta. El cartell, que hi ha enganxat, ja m’ha agradat més. 

FONT DE L’ETERNA JOVENTUT 

Aquesta si, que seria la meva escollida. El monjo, somica mentre es prem i es retorça les mans. El soroll de l’aigua arriba a la meva oïda com si hi hagués una gran cascada que m’ensordís l’enteniment. Un dringar de campanetes sonen com si hi hagués un alegre festival rere la porta. 

Ni noooo! Ni nooooo No és el soroll de les campanetes, ni tampoc la de l’aigua saltant alegrement, entre les pedres...  No, és el soroll de la sirena i dels pneumàtics de l’ambulància que em condueix a l’hospital.

 No ha estat res, només una lleugera commoció. A mig matí ja he tornat a la feina.  Els companys de treball m’han dit:

¾    Quina batzegada et vas donar ahir. Per què, no ens ho deies abans que no pleguéssim. Aquest matí, t’hem trobat a terra dient paraules estranyes, com: monjo, noies, joies i aigua. Devies al·lucinar perque d’aigua i de fang n’hi ha,  però de les altres qüestions, res de res 

M’he apropat i he inspeccionat la roca, registrant-la minuciosament. No hi ha porta ni res que s’hi assembli. Ha estat tal vegada un miratge. O com va dir el monjo. Que, de seguida, sabien desaparèixer. 

Miquel Pujol Mur