Aquesta feina, cada dia em cansa més. Des de fa uns dies la terra és cada cop més eixuta. Cada moviment de la pala, repercuteix dins la cabina. Al principi, la terra era flonja i suau. La pala s’enfonsava tota sencera, i l’aixecava fàcilment per omplir la caixa del dúmper. Però a mesura que hem anat avançant, la terra ha començat a ser més fangosa i, malgrat omplir la pala, costa més carregar el camió. Ara, el terreny comença a ser quasi tot ple de roques. Aviat haurem de deixar de treballar aquí i canviar de zona, Però, avui per fer l’ultima càrrega, arremeto amb força amb el tractor, que s’ha capgirat un moment. He rebut una bona estrebada i finalment, ha quedat clavat el vehicle i jo, un xic estabornit. Donant a la màquina el màxim d’acceleració i, fent servir la major reducció possible del canvi, he aconseguit en sortir-me i carregar el camió fins dalt. El xofer amb un: Fins demà, ha marxat a continuació, i m’ha deixat tot sol.
Encuriosit pel cop, baixo a veure el lloc on la pala ha xocat. Una pedra, mes no m’ho pensava pas que fos tan grossa. Però, al mirar-m’ho detingudament quedo esmaperdut. Què és això? Una gran roca, com si fos la part d’una muralla, és on m’he estavellat amb el vehicle. Però, a més hi ha un portal d’arc de mig punt i, en ell una porta, amb una guarnició de claus en punxa, que sobresurten de la fusta.
M’apropo, procurant no relliscar amb el fang. Empenyo la porta, no es mou. Segurament estarà encastada pels anys i, el fang que cobria tot l’entorn. Ressegueixo altre cop la porta i trobo un passador d’acer amb el cap en forma de drac, que fa de tanca. El faig córrer i, la porta s’obre lentament sense oferir cap resistència.
Un passadís fosc i negre s’ofereix
als meus ulls. M’alegra, ser sempre molt previsor, perquè porto una llanterna.
Però, només de posar el peu a dintre, s’encén una resplendor luminescent, que
il·lumina l’indret. Quan he passat tot el cos, la porta es tanca altre cop.
Aleshores, un ésser vestit com un monjo,
se m’apropa tot dient-me:
¾
Hola
Xavier! No sé com ens has trobat. No hem tingut temps de fugir però, t’oferiré
el que més desitgis, perquè callis i, no diguis res a ningú.
¾
Però,
demà al matí ....
¾
Ja
no hi serem.
¾
Bé!
I que em voleu donar.
¾ Mira, segueix-me ...
Hem avançat pel passadís, fins arribar
al que sembla una porta sense cap maneta per obrir-la. Aleshores el monjo ha
posat la mà al damunt del pany de paret i. com si fos una cortina que s’obrís.
em deixa veure l’interior de l’estança. L’ànima i, el sexe, se m’han revoltat
al mateix moment. Tot de noies joves i nues, dansant, mentre enlairen i juguen
amb uns cintes de tela brillant. És formós i, encantador. Les noietes també són
esplèndides donzelles, de seguida m’he enamorat de totes elles. Però ràpidament,
he barrinat que “aquest et vol engatar de mala manera” i m’he encongit
d’espatlles tot dient indiferent:
¾
Ah!
Està bé! No hi ha res més? Com entreteniment, però ...
Continuarà...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada