L’home assegut en el sofà pensa en temps passats. Dintre el seu cap bullen moltes idees a les que no hi treu l’entramat. Per què pensar de mascotes, ara? Fa molt anys potser, sí que podia recordar-se de certs companys de dues i quatre potes. Però ara! Si la majoria, d’ells, ja van abandonar la vida terrestre. En tot cas, sí de veritat hi ha un cel de les mascotes hi deuen estar descansant.
Reposa i els recorda: Oh! Dolça i obedient “mixeta”. Vosaltres també enamorats agapornis, i estimats periquitos. També tu Max, brau i esforçat cocker.
Aleshores nota unes pessigolles al braç i, quan amb la mà anava a fregar-se’l, s’adona de la nouvinguda companya que li fa una visita inesperada. L’observa detingudament. Caram! Una formiga, i grossa. D’aquesta mida tan gran no n’hi havia vist mai. Veu que l’observa amb molt d’interès. Els seus ulls, com vitralls multicolors, no aparten la mirada dels llavis de l’home, com si volgués entendre les seves paraules en els seus moviments. Com que el dinar ha esta pesant i encara està mig endormiscat se la torna a mirar i l’hi fa la següent pregunta:
¾
D’on
vens? Com tu, no n’he vist mai cap.
¾
Soc
australiana i he vingut en un vaixell. Formo part de l’encàrrec, d’un entomòleg
aficionat, que ens vol investigar. Però m’he escapat i estic explorant la
vostra terra. Ens diuen, Goliat, per la nostra mida.
¾
Ah,
sí? Què et sembla aquest món?
¾
Bé,
està força bé. Veig que teniu bastant espai en els jardins i placetes; hi
podríem muntar unes quantes colònies. També m’he adonat que teniu moltes coses,
a les cases, que també ens aniria bé de recollir-les. Teniu tants racons i,
tants armaris, que hi podríem conviure perfectament. Us ajudaríem a mantenir la
casa neta.
¾
Teníeu
unes bones tenalles a la boca.
¾ Nosaltres? Sí, i són molt potents. Són fortes. Mira!
Amb els seus palps l’hi fa una forta
mossegada.
¾
Ai!
Quin mal!- Exclama horroritzat, mirant-se el braç d’on surt una gota de sang.-
Per què em vas això? Jo volia que fossis la meva nova mascota.
¾ Ves per on!- Exclama sorpresa- No t’entenc. Cadascú és com és!
La son li fuig en un moment. Irreflexivament,
es clava una forta manotada al braç i esclafa el nouvingut.
¾ Ostres,! Ostres i ostres! - per no dir una altra cosa. Del braç cau una espurna de sang a terra. Esmaperdut, trepitja amb ràbia al malfactor i seguidament el llença al wàter. Es posa una tireta per evitar que s’infecti la ferida. Neguitós i esporuguit repassa minuciosament la seva casa. Seguidament neteja amb lleixiu el terra per on creu que ha arribat el “formigot”.
Si la mare i, l’ex-dona, el veiessin
dirien: per fi has aconseguit comprendre el valor de la neteja, per mantenir la
higiene de les cases.
A més, ha fregat tot el pis. Ha regirat
tot els mobles, no fos que alguna companya de l’anterior estigués amagada en
algun racó. D’un raconet ha tret un escarabat que fa temps s’hi havia entaforat
i, fins i tot, havia arribat a construir-hi el niu.
¾ Fora! Fora! - Ha cridat, com si fos el crit de guerra d’un soldat enardit, en plena batalla.
El sofà l’ha posat al inrevés per fumigar-lo amb el mata-insectes. Ja del tot esgotat es para i pensa. Es manté recolzat en el pal de fregar, amb les cames tremoloses per l’esforç i l’angúnia. Decideix, aleshores, com a darrera salvació llençar perfum per tota la casa. Agafa l’ampolla de Chanel 5- si la seva mare li ho veiés fer, s’horroritzaria malgrat estigui en el cel- i el llença pels racons on crec que podria haver el menor indici de l’olor de l’enemic.
Esgotat finalment cau em un inquiet i profund son, ple de formigues gegants que el persegueixen.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada