Estimada Helena,
Fa dies que no sé res de tu. Enyoro la teva presència. La meva imaginació vola per mil retorçats laberints, necessitada de saber-ne la causa de la teva absència. Una ja la sé, l’altra no la comprenc. Érem com alegres i juganers cabirols mentre anàvem cercant el camí del nostre amor. Per què ara aquest silenci? Què he fet jo, per merèixer aquest càstig, que em té perduda l’ànima en la tristesa.
Recordo amb nostàlgia, aquella tarda gloriosa en què vam anar a acampar, al pla dels Rossinyols. No era gaire lluny del poble. En la serenor d’aquella vesprada les campanes sonaven com melodia celestial a les meves orelles. Tu em responies que també, que eren clares, pausades i vibrants. Tal vegada com jo, vibrant, com em sentia en aquells moments.
Vam plantar la tenda, a prop del immens arbre que ombrejava el lloc de la font. Mentre la plantava, tu omplies les cantimplores d’aigua fresca. El so, de les teves rialles entremaliades, sonava com el cant d’una cadernera, que joiosa cantés al sol del dia. El cristal·lí soroll de l’aigua, en caure damunt la pedra, només es veia trencat pels cant del ocells, que recuperaven el camí celestial vers els seus nius.
Poc desprès el cant repetitiu i trist del mussol, a dintre del bosc, omplia la terra. Aleshores, com saben que havia arribat, l’hora de la veritat per jugar a dona i a home, vam refugiar-nos en el nostre niu.
Ho recordo perfectament, com si ho pogués reviure, instant per instant. Res va amagar la nostra passió. Ni cap silenci, va apaivagar el crit dels nostres sentits. Encara escolto els teus sospirs impacients. El soroll del nostres llavis portats pel desig. Aquell moviments instintius del joc de l’amor. Sí, aquell, que no ensenya ningú, però, tothom el sap ballar, per instint ancestral. Tots els nostres sentits van trencar les barreres humanes i, el nostre estimar va ser intens, feixuc i complet. Vam arribar al paroxisme total. Vam caure en el repòs, dels enamorats saciats.
El toc d’una campana llunyana, de bon matí em va despertar. Esperava ansiosament tenir-te al meu costat. Quina va ser la meva sorpresa al trobar-me sol. Només, el cant dels ocells omplia la meva soledat. Em vaig vestir defraudat per la manca de tu, Helena. Vaig recollir tot el nostre recinte amorós. Aleshores, la vaig veure, recolzada al costat de la cantimplora. Un sobre sense nom i un petit full de llibreta que deia:
A les deu, el
tren arribarà a l’estació. He de dutxar-me i vestir-me, com cal. El meu home em
desitja. Una vesprada meravellosa, per recordar-la.
Gràcies, Daniel.
On ets tresor, que sense tu no puc
viure. En el sobre d’aquesta missiva només escrit el teu nom: Helena. A veure
si un dia afortunat et torno a veure i te l’entrego personalment per refer el
nostre amor. Vull retrobar-te.
Daniel
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada