Potser, un pas de més. Potser, tampoc arribés a ser-ho del tot. Mig peu endavant i, el pendent va fer la resta. Després, com un arbre tallat de soca-rel, l’home caigué de cara al dur terra. Total, què va ser? Un simple error. O tal vegada la manca d’apreciació del lloc per on caminava. Tothom ha de saber que, a certa edat, no es té l’equilibri de la joventut.
D’errors, durant el transcurs, de la vida n’hi ha molts. Uns són de fàcil solució i, els altres es transformen en malsdecaps que queden sense resoldre, com el solatge d’un vi amarg. Amb uns i, els altres, s’omple la motxilla del que s’anomena vida, fins el darrer moment.
El soroll de l’aigua, travessant sota el petit pont de la riera, era el que es podia aproximar més a un món fantàstic. Però, no hi ha rastre de fades, d’àngels ni dones d’aigua, només el camí endurit i sec.
Segurament, l’error va ser la causa. Plegar els bastons en una mà i, voler indicar la direcció a seguir. va ser el desencadenant principal de la caiguda.
L’home resta pensatiu, mentre el front s’embruteix de sang. El dolor no és res. No va haver-hi cap mena de revifalla. Solament un cop i, el dany visible.
L’home asseu en un marge. El sol, que va ennegrir-se fa una estona, torna a lluir rialler. Tot sembla eixorivir-se de nou, per un instant. Però, només és un miratge, ja que al cap de pocs moments el gran prestidigitador del món, en una de les seves rares passes de mans, torna a amagar-lo. Solament queden escletxes de llum per il·luminar els estranys pensaments.
Però
el sol va ennegrir-se per la resta del dia. Tornar a casa i no veure més enllà
d’un petit mal. No n’hi ha, d’éssers
fantàstics bons, ni simples bruixes plenes d’encanteris.
“Quan els anys passen i arribes a certa edat, tot el que segueix és un regal”
Tornar i tornar! Vivint de nou, com si fos una nova existència. Pensar
per un moment que aquest és un dels regals folls que ens té reservats la vida
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada