Malgrat tot, alguna vegada de dia s’havia escapat i, me l’havia trobat en els passadissos. El sentir les seves passes rere meu em feia córrer esporuguida. Una tarda en arribar a una raconada del passadís vaig notar el seu respirar lent i anguniós. Vaig poder esquivar les seves mans, que em volíem agafar.
Vivia en completa intranquil·litat. La senyora Leonor cada cop més exigent i omplint-ne d’improperis i de maltractaments. Els servents, cada cop posaven menys menjar en el meu plat i, cada cop eren més opressors. El desgraciat, que sempre em perseguia. Això era la meva vida diària. Fins que, va arribar el dia que ple de por i de temor, el meu cervell no va aguantar més tan grans ofenses i, es va capgirar. Aleshores, la bruixa dolenta vaig decidir ser jo. No tenia cap més opció, sinó que fugir.
A l’Albert, l’homenàs, pobre noi encara penso, malgrat la por que em feia, el vaig reduir a base de pallisses. El temptava i, llavors, quan creia que m’havia fet presonera, li donava tants cops, que el seu pobre cervell no podia assumir el que li passava. La seva habitació, estava plena, per la seva medicació de tota classe de píndoles, calmants i narcòtics. Fins que una nit... Vaig decidir passar a l’acció.
Li vaig donar una gran quantitat de calmants. Encara me’n van sobrar, per en un descuit, omplir el menjar dels servents. A la senyora, només, com vaig veure en una pel·lícula de Dràcula, li vaig clavar un ganivet enmig del pit. No vaig trobar cap cosa que pogués fer de la mítica estaca. Va ser tan ràpida, la seva mort, que em vaig penedir de no clavar-li en un altre lloc, menys vital, perquè fos més lenta.
"La
Liliana va cavil·lar força estona abans de preparar l'equipatge. No calien
gaires coses en la petita bossa que volia emportar-se, poc més que roba
interior i una muda de recanvi ... Ara només li calia posar-se
l'abric i amagar-se els cabells sota un mocador fosc, volia camuflar-se en la
nit al sortir d'amagatotis pel jardí."
Quan sortia per la porta vaig complir el meu darrer desig. Tremolant de cames, com el dia que vaig arribar, vaig rebentar uns bidons del combustible del cotxe. Hi vaig llençar uns draps encesos. Vaig tancar la porta amb clau. Des del jardí, vaig veure com aquella casa endimoniada i, els seus habitants, quedava tot reduïda a cendres.
Mentrestant jo esclatava de riure. Va recordar-me el dia de Sant Joan en el meu estimat poble.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada