LA MANSIÓ TRÀGICA I

 Quin horrible misteri regnava  en aquella casa que alterava el sentit comú dels seus habitants. Només havia vingut per treballar però, la malaestrugança de la mansió era tan viva, que solament al trucar i esperar una poca estona, a l’obrir-se la porta, les meves cames van tremolar. 

Un senyor amb cara de fàstic i veu fosca en va preguntar el nom i quina era la causa de la meva visita.

Li vaig contestar.

¾    Em dic Liliana. Soc la nova assistenta personal de la senyora Leonor i el seu fill, segons crec, Albert. 

Va respondre’m amb veu bastant més seca que l’anterior.

¾    Passi, soc el Josep. Com veu al mateix temps soc el  porter, el majordom i el criat, tot d’una peça. També, en alguna ocasió, faig de xofer. La Rebeca, la meva dona, fa de majordona, cuinera i donzella. Com pot veure, poca gent a treballar. Només les coses imprescindibles. Si us plau, miri d’embrutar el menys possible i, si pot ser ho neteja, vostè mateixa. Anem curts de mans. Avisaré la senyora de la seva presència. L’esperava ahir.

¾    És que m’ha estat impossible els trens, l’autobús ...

¾    A mi no m’ha d’explicar res. Guardi-s’ho per a la senyora.– va dir tallant grosserament les meves explicacions. 

Va marxar per un passadís que donava a unes escales. Al cap d’una estona, bastant llarga, va tornar a aparèixer al meu darrere, sense fer cap soroll.

¾    La senyora està ocupada amb el seu sopar. M’ha dit ,que més val que la vegi, demà al matí. Passi, li ensenyaré la seva habitació, perquè deixi la bossa i, vingui a sopar a la cuina. 

Aleshores va mirar el rellotge de peu de la sala i va moure en cap en senyal de disgust.  Murmurà unes paraules dient: soparem tard i fred. 

Em va acompanyar fins una habitació de la primera planta. Era una gran sala, alta de sostre i freda. Una petita finestra donava a un pati entre parets. Vaig deixar la meva bossa i, el vaig seguir fins a la cuina. 

Si l’habitació era freda la cuina, malgrat el foc, tampoc era gaire calenta. L’escalfor de les vermelles flames, quedava apaivagat per un molest corrent d’aire, que entrava per un porticó de la finestra. La Rebeca, cuinera i altres càrrecs va posar-me al davant una escudella amb una sopa sense gaire substància. Vaig observar amb enveja un entrepà que és menjaven, tant l’home com la dona. Al veure la meva mirada famolenca, la Rebeca, tan seca i estirada com el seu home, em va dir, assenyalant l’entrepà;

¾    Ens el paguem del nostre sou. La senyora és una escanyapobres. Quan acabi, netegi el plat i vagi.se’n a dormir, que de feina demà no li’n mancarà. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur