Con un ocell de negra vestimenta, com una alosa de fosc plomatge, s’exposa tímidament, davant d’un públic que l’adora. Aquell petit embolcall humà, eleva a les oïdes de tots, una veu tremolosa, com petita i breu és la seva figura.
La seva cançó ve a dir:
No, res de res, no em penedeixo de
res
Ni del bé, que se m’ha fet, ni del
mal.
Tot ja m’és ben igual
No, res de res, no me’n penedeixo de
res
És tot pagat, escombrat, oblidat.
No m’importa el passat
Amb els meus records, he encès un
foc
Les meves penes i els meus plaers
Jo, els he cremat a la foguera
Ja no els necessito per a res,
Per què recordar temps passats, són oblidats tant pel bé o, com pel mal. El futur és intangible, no el podem abastar amb les mans. El present és viu, només l’instant del bategar el cor per la fugissera il·lusió diària.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada