MARLENE

 L’altra tarda, removent records a les golfes, vaig trobar una amagada i vella caixa de cartró, plena d’oblidades fotografies.  Avui, assegut  al banc de la sala, les he volgut torna a mirar. Que en són de velles; totes encara en blanc i negre. Com correspon als anys en què van ser fetes. Els tons, són  una barreja degradada de blancs i grisos que, en moltes ocasions, no deixen percebre la realitat dels fotogrames. 

Però, de sobte ha sortit entremig de moltes, la teva, Marlene. Encara, com si fos actual. No sé quin estrany sortilegi ha salvaguardat el blanc i negre que, com un miratge, ha tornat al meu enyorat pensament. També, sobresurt el vermell dels teus llavis. I el meu cor, ha retornat a aquells anys del nostre amor. Marlene, què n’ha estat de tu? 

El capell negre, aleshores ja vell, que vaig recuperar de l’aigua de la pluja per a tu. No hi havia diners, en les meves butxaques, en temps de la postguerra. El vam assecar i, polir a la vora de la estufa, de la petita habitació sota teulada que compartíem. També, les arracades, van ser comprades a poc preu, a una pobre comtessa russa, vinguda a menys. 

Però he mirat primer les subtileses del teu entorn, fins que no he pogut fugir més de la teva cara, de trets semi orientals, així com dels teus ulls. Els llavis, que vaig amorosir en moltes ocasions. I, la vermella flor. Te’n recordes de la tarda, que passejant per l’avinguda, vaig robar-la d’un jardí abandonat?   

Qui érem, nosaltres? Una cantant jove i bonica de veu ronca, sempre amb una  cigarreta a la mà. Un pianista, de mitjana edat, que tocava en un dels molts tuguris, que hi havia entre les ruïnes de la guerra. A aquell antre hi acudien, a divertir-se, els militars del països que ocupaven la nostra terra.  

Amb misèria i, sense diners, l’amor resulta prohibitiu. En quantes ocasions  havia d’evitar mirar, d’ignorar, amb qui sorties i, a on anaves! Què podia oferir-te jo, un simple pianista de taverna, més que companyia i, gaudir de les engrunes del teu amor. Compartíem els dos, després de les teves fugides, sense cap retret, les restes sobrants del festí, on havies ofert les teves gràcies. 

Un matí, no vas aparèixer. On eres, Marlene? Va ser com si un fosc núvol d’ignorància t’hagués fet desaparèixer. Uns, em deien que eres morta i, el teu cos llençat a un canal. Altres, que t’havia raptat un lord anglès i, portat al seu castell. També, n’hi havia que explicaven, que havies  trobat un nord-americà, que t’havia promès una gran riquesa. 

Què em queda a mi? Només el record del nostre amor, de la teva veu ronca i les estrofes d’una cançó: 

Davant la caserna, quan el dia es fon,

la vella llanterna, encén un altre món.
El vespre és nostre i cada nit, robem instants, a l'infinit.
I dins la fosca, tots dos abraçats, fem només una ombra.

Poques paraules ens diem, però sabem que ens estimem
Tu i jo, Lili Marlene. Tu i jo, Lili Marlene. 

Obrin els ulls del meu somni, només en resta una cosa a fer. Guardar la teva fotografia en la vella caixa de cartró. Aleshores, dels meus llavis surt solament una paraula. Auf Wiedersehen!  

Miquel Pujol Mur