Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


divendres, 25 de febrer del 2022

DIARI DE LA LAURA IV

 Vaig llogar una casa gran i vaig muntar un club privat. De seguida vaig tenir clientela, ja que vaig saber triar unes bones col·laboradores. Jo particularment em vaig dedicar a fer les classes més particulars, les més especials. Ho enteneu, no?

Per no perdre el temps entre classe i classe em vaig dedicar, les estones lliures, a escriure el llibre de les meves aventures amoroses, força picant. Això sí, sense assenyalar mai a cap del meus coneguts. Sempre els amics que no volen que enraonis són una salvaguarda en certs afers. Va tenir força èxit. L’editorial em va demanar que n’escrigui molts més. És que el tema, crema, cremava i cremarà! 

Quan em vaig adonar del capital que em produïa escriure llibres eròtics, em vaig vendre el negoci a unes de les meves amigues i, vaig modificar el meu sistema de vida. Ara, tot allò que sabia, ho feia per plaer, no com a pla de treball. 

Poc després de publicar un parell de llibres, un amic de la televisió va demanar-me si podia conduir un programa de consells sexuals i, vaig acceptar, per què no! Ves per on ara, soc un ídol sexual força respectable, i els meus consells tenen més adeptes, que els del capellà de l’internat. 

En una ocasió, el meu ex-marit va venir de genolls, a suplicar-me que li deixés diners. La noia més tractable i més jove l’havia arruïnat, demanant-li contínuament regals de molt valor i estava amb números rojos. Li vaig clavar una puntada de peu, en certa part, que serà molt difícil que aconsegueixi tornar-la a aixecar. 

És l’hora he de marxar. M’esperen a la “Ville Lumière” per fer una amigable  conferència amb unes altres estrelles del firmament, diguem-li amorós. 

Mira, que amable és el jove fins hi tot m’obre la porta amb diligència per deixar-me passar.  Quan li dono les gràcies, em mira amb uns ullets de fam, que fan pena. Em segueix i, expressament moc els malucs per torbar-lo encara més. Tindré un viatge força divertit, llàstima que aquests trens d’ara són tan ràpids ...

Miquel Pujol Mur