(Treball del taller d’escriptura sobre una imatge)
La nit és bella. Màgica vesprada en el desert. La lluna plena, llueix en el firmament. Un lleó, rugeix en la llunyania. El cor se m’omple de joia. Un sentiment, ple de nostàlgica alegria, m’envaeix.
Com en un somni, he volat lluny de casa. Em total solitud, cerco dins els meus pensaments, records del passat. Penso, si pensar vol dir recordar, fets d’abans. Malgrat que crec en la meva solitud, escolto unes suaus passes, lleugeres i lliures que se m’apropen.
Miro rere meu i observo. La claror de la lluna em mostra una figura. Un llarg vestit de mil colors camina vers a mi. Potser vol trencar la meva austera separació de tot el món conegut.
La seva cara morena, més aviat hauria de dir colrada per mil sols des de l’antiguitat somriu.
En veure–la malgrat trencar el meu desig d’aïllament, renego de la meva absència de pensaments.
Sense paraules. cerca un racó a prop del meu, on reposa tranquil·la i, sospira alleujada per tenir la meva companyia.
Ha trobat la persona i el lloc on ser amiga i, deixar de vagar pel desert.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada