Només em faltava això. A la “profe” li ha agafat un rampell mental i se li ocorre preguntar-nos, quin personatge del passat ens agradaria ser. Apa nano, pensa -si pots- en alguna frase alquímica que et pugui fer donar una resposta adient.
Jo soc purament el resultat d’una molècula d’energia, (pertanyent a un oceà que diuen que mai perd la força perquè sempre es regenera de la seva mateixa matèria), afegida a un embrió humà. Sincerament ignoro completament on és situat dit oceà. Mai en les classes de geografia no m’ho van dir.
M’imagino que és com qualsevol mar que quan plou recupera l’aigua que convertida en vapor per l’escalfor del sol forma el núvols. Aleshores, quan es produeix una tempesta, torna a baixar a la terra. “Bueno”. Sí això és l’energia anem bé, si no, fotuts estem.
Recapitulem, aquesta és la qüestió. La guerra no m’ha agradat mai. He de separar els personatges bèl·lics. Òstia! Amb aquestes paraules ja m’he carregat a tots els grecs, els perses, els romans, els egipcis i tota aquesta plèiade de gent de guerra.
Els capellans i altres ordres religiosos, tampoc. Perquè sempre han jugat amb el bàndol dels poderosos i, també han tingut a les seves ordres gent bèl·lica o els han donat soport.
No creieu que els he tinc cap reserva, n’hi ha de bons i de dolents. Els bons só fantàstics i dignes de respectar; el dolents són com molta gent del gènere humà. En cert temps també m’hauria agradat ser-ho i anar a evangelitzar els pobles no creients. Però difícil ho tinc i, i tampoc en tindria llavors, perquè la religió, no formava part de les nostres pràctiques familiars habituals.
Per metge, sanitari o mestre , químic, o el que sigui no vaig estudiar prou temps per ser-ho.
Aleshores potser m’hauria agradat ser conductor de ral-lis, de F-1, de motos ... Sempre han estat les dos i quatre rodes entre les meves aficions. Del carro no, no fotem. Un motor per produir força ho considero molt útil i necessari. Però segurament tampoc hauria estat el meu destí.
Caram! Hi ha tantes coses i tants personatges a estudiar, que m’he perdut. Em passa el mateix que amb allò de l’energia. No estic prou documentat.
Mireu, de tot aquest maremàgnum he decidit conformar-me en ser jo mateix. Ni bo, ni dolent, ni savi, ni ignorant del tot (de l’energia ho deixem al marge). Alguns no em podran veure i potser altres m’apreciaran. Què li podem fer!
Soc jo, amb totes les meves misèries, que n’hi ha. La ment, ens enganya en moltes ocasions.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada