LA MEVA CRISTINA

 

El cotxe avança lentament per la carretera. Fa pocs quilòmetres, la carretera s’ha convertit en una pista de terra. Encara, que està bastant ben cuidada, les pedres i els rocs, no deixen de sotraguejar la carrosseria del vehicle. 

Els pensaments per moments l’apropen al lloc on vol deixar descansar la seva imaginació. Curulla de mals records. Al cap de poca estona arriba al mirador, prop de la platja  i admira, allò que tan cerca i, a més a més, en el moment oportú. El sol, com un gran disc daurat, ataronjat més aviat, poc a poc, s’amaga en l’horitzó del blau mar. És tan lent el seu fondre’s  l’un amb l’altre,  que ha tingut temps d’asseure’s i contemplar com l’espectacle es fon en la llunyania. 

L’home, un cert temps ha restat assegut, fins que els darrers raigs, han deixat pas a la foscor i, els fanalets es van encenent il·luminant el camí. Abandonant la bellesa del moment i els pensaments que el seu cap cavil·la ha tornat al cotxe. Aleshores, del maleter ha tret les dues maletes. Lentament s’ha dirigit a la casa. A la porta han sortit a rebre’l, el Joan i, la seva dona, la Marta. Una forta encaixada de l’home i, dos petons a la galta de la dona. 

El Joan li pregunta:

¾    Com li ha anat el viatge, Sr. Lluís? Han reparat un xic la carretera. Però ja sap allò del pressupostos. Els darrers quilòmetres, certament, només els van allisar un xic. El proper any, si Déu vol, diuen que ho acabaran. 

El Joan, agafa la maleta gran. La petita, simplement un maletí, no li deixa agafar. L’hostaler, li fa la cortesia de fer-lo passar el primer.

¾    L‘habitació de sempre, senyor Lluís. La de la terrassa, on surt el sol.  Quan va telefonar ja li vam reservar.  

La Marta comenta:

¾    Sr. Lluís me’n vaig a la cuina. El sopar com sempre a les nou. Hi ha pocs clients, estem acabant la temporada. 

Despré de sopar el Lluís es retira a la seva habitació. Escolta les onades que repiquen, una rere l’altra, a la sorra de la platja. Obre la cartera de mà i, treu uns documents i l’ordinador. Ho mira, tecleja unes poques dades i ho torna a guardar tot. Però, damunt la taula, hi resta una carta, la vol ficar dins la maleta. Però, sembla ser que la carta, com si tingués voluntat pròpia, no vol amagar-se, sinó que vol estar ben present. Visible als ulls de l’home. Finalment la capgira i, la hi deixa. 

Surt a la terrassa i respira els efluvis de l’aire de mar. Roman una estona assegut en una cadira de braços i descansa, amb els ulls tancats. Finalment, s’aixeca, va un moment al lavabo i s’estira al llit.   

Dorm, bellugant-se contínuament, com si alguna cosa el capgirés. Les onades, que sempre l’havien calmat, rítmiques i compassades, l’enerven encara més. S’asseu al llit i, el dolor dins el cap encara es fa més intens. Els nervis, els té a flor de pell. No pot més, s’aixeca. Agafa la maleïda carta, que sembla, ben bé, que faci mofa del seu malestar. 

Dins el seu cervell escolta el riure del seu germà, joiós i entremaliat, al mateix temps. Encara, li ressonen les seves odioses paraules: Ja t’ho vaig dir, aquesta dona no fa per a tu. Ets molt poc romàntic, massa seriós, massa reflexiu, massa matemàtic i controlat. No et deixes anar, ni, en el moment més íntim. L’empresa, sí que és el teu amor, control i ordre.   

Pobre home, el Lluís, intel·ligent i treballador, sempre cercant el benefici i el benestar, però també sempre pensant en els altres. Al seu voltant lluint-se com un ocell del paradís, el Cèsar, el seu germà bessó. 

El llibertí del Cèsar. L’ànima de totes les reunions. L’amant perfecte de totes les dones. Quantes d’elles, el voldrien al seu costat al llit. Les més grans, somnien, veient-lo com el millor partit per a les seves filles. Vacances tot l’any, viatges  a racons més amagats i fascinadors del món, aquelles platges de sorra blanca i de transparent aigua blava, aquelles palmeres i, aquelles exòtiques danses, enmig de la nit. Un Ferrari, un Porsche. Una mansió perfecte, amb un jardí ideal. El, que més sap: xiuxiuejar paraules dolces a les oïdes de les noies i, també de les grans, si cal. Paraules dolces i, mans acaronadores, que saben el punt adequat en el moment adequat. És, hi ha sigut sempre, l’antítesi del judiciós Lluís. 

Fa uns anys, el Lluís, va marxar per estudis i negocis a l’estranger. Va conèixer, la Cristina, una noia bonica, simpàtica, alegre i riallera. Perdudament se’n va enamorar, i va ser correspost. Quan el pare, que portava l’empresa, sobtadament va morir,  va haver de regressar per dirigir l’empresa familiar, tenint com a soci, el seu germà bessó, el Cèsar. Mentre va viure el pare, el Cèsar, va estar mig dominat. Però una vegada mort, amb diners i mitja empresa seva, ningú va poder frenar el seu goig de viure. Hi havia massa floretes per a  perseguir, en el prat del món i, com a bon abellot, de seguida va volar, cercant les més formoses. 

El Lluís, dona un fort cop a la taula; l’ampolla de licor cau per terra, No ha dormit en tota la nit. La carta tacada amb el licor, rodola pel terra de la terrassa. El sol, s’aixeca en l’horitzó com cada matí, però en aquesta ocasió, la seva visió equilibra  l’eixelebrament de l’home. 

Agafa un full de paper del maletí i escriu una missiva. 

Cristina, malgrat que em demanis el divorci, no te’l vull concedir. Jo, a pesar del fet t’estimo i, t’estimaré sempre. El Cèsar, no és home per a tu. Sempre, idealitzarà una nova dona a conquerir. Aviat, sortiràs dels teus somnis romàntics. És el meu germà bessó i, el conec des d’abans del mateix moment del naixement. Sempre, ha estat un somniador que canvia de rumb immediatament. El seu tema, és conquerir i, un cop aconseguit, cerca ja, un altre objectiu. 

No vull insistir. Els seus deutes, són tan immensos, com intensa és la seva vida. Vull, que t’adonis que l’ídol, té els peus de fang, i no et mereix. Per liquidar les seves despeses, segons la seva demanda, he venut l’empresa a una companyia americana. No crec que tingui el suficient per liquidar tot el seu deute. Els Ferrari i els Porsche, volaran, en mans de la Justícia. 

El meu cor i, tot el meu amor sempre estarà a la teva disposició. Cap retret, només tornar a ser aquella parella enamorada, de sempre. També haig de fer un acte de contrició: canviaré. No vull ser l’home trasbalsat, sempre pel treball.  Firmat: Un cor enamorat, 

Lluís 

Plega el full, el posa dins el sobre i canvia l’adreça. Escriu: A la meva Cristina. 

Mira el sol, que va elevant el seu camí dalt del firmament i sospira. Mentre creua els dits demanant que la sort l’acompanyi. 

Final del relat.

Opcions: 

Sona el telèfon i una veu de dona, la Cristina diu:

1.   M’he adonat del meu error, el Cèsar, només és una mala imitació d’un gran home. Estripa el document. Soc de camí, vers teu. T’estimo.

2.   Vinc a buscar el document ja firmat. Sense rèplica. Embarco aquesta nit,  amb el Cèsar i, el capità ens casarà demà al matí. Marxem a una illa paradisíaca, sense extradició i a on, amb pocs diners ens establirem.

3.   Necessito la teva firma, M’he adonat ,que el César és un capritxós i un mal home però, he trobat un antic amic i me’n torno a E.E.U.U. 

Miquel Pujol Mur