LA PIETAT

 

Em dic Miquel Àngel, coses del pare, com jo picapedrer i marbrista, en honor del gran escultor Michelangelo Buonarroti.  Suposo, que en alguna ocasió algú li va parlar de l’obra del gran escultor o, li va ensenyar fotografies d’alguna de les seves obres. Havia de ser així, perquè no hem sigut mai gent de gaires diners per poder viatjar. 

La vida és molt dura, de vegades, per a la gent treballadora. Ara, al cinquanta anys, em detinc i em poso a meditar sobre el que ha estat la meva. He continuat el negoci del pare, hauria de posar que l’he millorat. Els anys han passat i, les màquines han suavitzat la feina dels homes. Tot plegat, l’afany per oferir un treball millor i més econòmic. La competència també vol treballar i les ofertes a bon preu estan sempre al peu de canó. 

Deixant a part la feina, aquesta tarda assegut al sofà he repassat la meva vida. Home, sa de moment, mitjana posició econòmica, aleshores el  pensament fa un biaix i continua pel camí dels mals records.   Vidu i sense descendència. El meu fill va morir en un accident de moto. La meva dona no va suportar la seva mort. Al cap de mig any, el va acompanyar al país del no retorn. 

Sol i sense desigs de sortir al carrer, em vaig encaparrar en voler esculpir. Si em vam posar Miquel Àngel, els meus pares, potser hi hauria també  una vena artística en mi. Només sentia dins meu el desig o, tal vegada la força de provar-ho. Segurament, la causa era la ràbia, d’haver perdut les persones estimades. 

¾    Sí el mestre, em vaig dir, havia estat capaç de fer-ne tres, tal vegada jo ho podia intentar amb una. 

Vaig encarregar un tros de marbre blanc. Això sí, de mides més petites que la del geni i, hi vaig invertir un munt d’hores. Cada moment que podia m’escapava del taller i, treballava la pedra.  Alguna nit, per què negar-ho, moltes nits, m’havia quedat a dormir o, més ben dit, a no dormir, mentre esculpia i esculpia. Com si en la meva obra, m’hi anés la vida. Ho vaig aconseguir. Per fi, l’obra era acabada. 

De bon matí vaig anar a buscar la mare i el pare, ja molt vells. Els costava  caminar. Orgullós els vaig mostrar la meva obra. Vaig quedar sorprès al veure la seva reacció. Em van mirar tots dos sorpresos.

La mare em va dir suaument mirant-me als ulls:

¾    Ho has fet tu?

¾    Clar mare qui volia que ho fes? 

El pare també es va acostar i va posar-se a vora meu.

¾    No te n’has adonat, fill?- Vaig veure unes llàgrimes als seus ulls. Cosa estranya en el pare.

¾    No! Què li passa a la meva escultura?

¾    Mira-te-la bé. - Va intervenir, la mare. 

Vaig fer un pas endavant i amb la claror del llum del dia, ho vaig veure. La mare i el pare ho van dir quasi a cor

¾    La Verge té clavada la cara de la Sara, la teva dona. El Jesucrist és la reproducció exacte del Joan, el teu fill.    

Ens vam abraçar tots tres, fortament, com si en fóssim un de sol i, els sentiments pels perduts, dona i fill, ens van unir més del que ho havien fet mai. 

Miquel Pujol Mur