LA SORT I LA FAMA 2ª part

 

Em vaig girar i, la viva representació d’una carnal deessa, em va obnubilar. No vaig saber que  contestar i, ella, arrapant-se més va continuar parlant: 

¾    Hola, Robert, què et sembla si anem a gaudir del temps lliure? 

Com podia ser que sabés el meu nom? Ignorant de mena. Ja estava registrat en el mateix moment de posar la primera fitxa al tapet i, guanyar. Sincerament era encisadora, mai havia sentit per una noia, una passió tan forta. Aquella piga ballarina a la seva galta, em recordava la Sandra. El meu primer amor, quan encara era un vailet innocent que s’iniciava a la vida. Sorprès vaig preguntar: 

¾    Sandra, ets tu? Vas marxar i ara ...

¾    Sandra, Belinda, Susan, quina importància té, un nom? Jo soc aquella, la que soc ara i, et faré conèixer un nou món. 

Aleshores, va jugar amb les seves mans, acaronant-me com mai no ho havia sentit. Vaig començar a perdre, el poc judici que tenia. Quan va acostar els seus vermells llavis i, em va besar, jo era simplement un ninot. Sí era com un veler emportat pel vent de la passió. Què va passar després? No ho sé. Em vaig mig despertar, en un llit i, una habitació desconeguda. 

De sobte, uns cops a la porta van esparverar el meu poc enteniment. Va entrar un policia. Al veure l’espectacle, va parlar pel telèfon i, van venir-ne més. Després, un, al que li deien l’inspector. Em van emmanillar. Tot seguit, més policies, vestits de blanc. Van posar-me una manta per sobre i, em va treure encara nu pel passadís, fins a introduir-me en un cotxe policial. 

A la comissaria em van regirar de mala manera. Mai no m’havia trobat més torbat. Semblava, ben bé, un conillet d’Índies. Va ser un escorcoll violent i denigrant. Finalment, cansats de remenar-me impúdicament, van ficar-me, només vestit amb la manta, en una cel·la. Vaig plorar, com mai no ho havia fet, en tota la meva vida.

Al matí, em van deixar dutxar. Amb roba meva, portada des del meu Hotel em vaig vestir i, vam portar-me davant del comissari.

¾    Assegui’s, innocent ocellet. Té molta sort, perquè de les càmeres, ho van filmar  tot.

¾    Tot! - Vaig exclamar.- Fins hi tot el moment ...

¾    Sí, van filmar-ho tot! Bona pel·lícula, va representar. El felicito va quedar molt bé. Va complir com ha de complir un home. Ho fan per fer-li desistir de tota protesta.

Tornava a estar avergonyit. Jo el rei del jovent del poble, filmat en ple treball. No sabia què dir. Volia parlar però, només barbotejava, no em sabia expressar.

L’home, ho va notar i comprensiu, va explicar-me.

¾    Va anar a raure, amb una de les pitjors màfies, que es dedica a buidar les butxaques, dels afortunats en el joc. La noia, era un ganxo molt temptador. Però, tenia un macarró encara més cobdiciós, que va entrar a l’habitació, va agafar els diners, va matar la xicota, sense cap compassió i, va fugir. Les càmeres del passadís de l’hotel, el van gravar. Total, amb les il·legalitats de l’habitació i les del passadís, els hem empresonat a tots i, ha quedat provada la seva innocència. Tingui, els seus diners i un bitllet d’avió, regal del Comissionat, pel bon nom de la ciutat. Li aconsello que marxi ben de presa. Podria tenir repercussions. 

Va mostrar-me el diari. Em vaig horroritzar, les prediccions de la meva tia–àvia, la de les cartes, s’havien complert. En la capçalera de premsa, se’m veia sortir de l’habitació, ensangonat, tapat amb una manta i emmanillat. 

Vaig maleir tots els auguris, tant els bons, com els dolents. 

Miquel Pujol Mur