Entremig del sopor del son, escolto un soroll com si la porta és tanqués de cop. El cap, em fa mal. Tal vegada, com si un cos estrany, cuc o escarabat, es remogués dins l’interior del meu cervell. Un raig de llum, que penetra per la cortina mal tancada, explota en els meus ulls. Per un moment, queda cegada, la meva visió. Tot és negre, al meu voltant. Ni la nit més fosca, és comparable a la negror que tanca tots els meus sentits Escolto un lleu so, com si fos la dringadissa d’una cosa metàl·lica, que caigués del llit.
Miro a terra i, encara encegat, no endevino què pot ser. Intento recuperar la raó del que faig, en aquesta habitació. Tanco i obro les mans, per saber si la meva existència és real. Estan enganxoses, com si una substància estranya, entrelligués els meus dits. Encuriosit, me n’apropo un a la boca. Té un caire dolç, com no ho havia sentit mai. Aquella olor en recorda alguna cosa. Sí! Fent un bot, m’assec al llit. La mare, matant algun animal. Cada cop estic més confós, però poc a poc, intento esbrinar el perquè.
Em miro, estic completament nu. Tot el meu cos està ensangonat de dalt a baix. Una tauleta de vidre, em mostra restes de licor, en uns gots. Dos o tres ampolles, estan caigudes damunt la maqueta. Unes ratlles blanques i, una espècie de tub, al seu costat. No comprenc que ha pogut ser. No estic gens acostumat a les drogues ni a l’alcohol. Amb els meus amics i amigues, fem festes però, sense cap d’aquests condicionants. Tal vegada, un rom amb cola o una tònica amb ginebra o vodka.
Em tombo i, miro a l’altre costat del gran llit. Ara sí, que m’esparvero, faig un xiscle i em tapo de seguida la boca. Una noia! Està nua, bocaterrosa i, observo que la sang ha sortit, ara ja no en surt, d’un enorme tall al coll. Callo, m’aixeco, m’assec en una butaca. Sense quasi adonar-me’n, agafo un dels vasos i una ampolla, mig plena, i em serveixo un got ple.
La meva tia-àvia, m’ho va dir sempre: Robert un dia seràs ric i famós, ho he vist en les cartes del Tarot. Era una de les endevinadores més famoses del meu país. Havia sortit a la televisió. Això vol dir, que sempre em vaig veure com un predestinat, a la fortuna i a la bona vida.
Sempre he estat afortunat. Ric, no. Però amb diners suficients per viure. Alt, esportista i ben plantat. “Novietes” sempre una o altra. De vegades n’havia més d’una voltant al meu costat. Amic de la broma i el sarau. Sempre que ho desitjava, aconseguia dormir acompanyat. La meva sort, és que quan em coneixien millor, buscaven un xicot més seriós i correcte per casar-se. He de reconèixer que eren força intel·ligents. Sabien el que cercaven, com a company per a sempre.
Un dia, em va tocar un premi en una loteria. No m’ho vaig pensar gens. Em vaig vendre la moto. Vaig comprar un bitllet d’avió i me’n vaig anar a Las Vegas. L’Empori de joc i el vici. Però jo soc un afortunat. Igual que el rei Mides, que tot el que tocava se li convertia en or.
Tot just vaig llogar una habitació a l’hotel i deixar l’equipatge, tot seguit me’n vaig anar al Casino. Quin, no tenia importància. Jo anava a rebentar la banca i l’endemà, seria un home ric, riquíssim.
Llums, màquines escurabutxaques i, noies espectaculars. Gent que anava esperitada d’una taula de joc a una altra, provant fortuna. Em vaig fer un lloc a la ruleta. Per un moment, vaig estar observant. Aleshores, vaig apostar. No podia ser d’una altra manera. Vaig guanyar! No solament un cop, sinó molts. Ja havia aconseguit la meva meta. L’endemà tornaria i, un altre cop, la sort seria la meva companya.
Vaig apropar-me a la caixa. Vaig cobrar les fitxes que havia guanyat. Els diners, n’hi havia tants que me’ls va posar en una bossa. Aleshores, una mà va posar-se damunt la meva esquena. Una veu, un xic fosca i apassionada, em va dir:
¾ Un home tan afortunat, deu tenir moltes més passions amagades.
Continuarà ,,,
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada