Quina sort he tingut, el Daniel m’ha convidat a acompanyar-los. Sortirem amb la Laura, la seva xicota i, també vindrà la Raquel, la germana gran de la seva promesa. Passa uns dies aquí dalt però, viu a Barcelona. Anirem a la Figuerassa, des del coll Oreller, una ruta de pujada suau, sense gaires esforços, fins arribar a les antenes que coronen el cim.
M’ha agradat la Raquel, una noia maca, forta i riallera amb la que, mentre pujàvem, he pogut parlar de moltes coses de la gent moderna. Entre elles, de la incomprensió dels pares, que no volen entendre al jovent, ancorats en les seves idees antiquades. De que ja som grans i hem de viure la vida a la nostra manera. Per què no es pot sortir, fins les sis o les vuit de la matinada i, aixecar el colze, fins a caure rodó a terra? Una mica de droga, tampoc no fa mal a ningú i, porta a fer viatges meravellosos per un món sensual i divertit.
La paraula clau, em va dir, per la que hem de lluitar, la joventut, per canviar aquest món caduc és: llibertat, Sí, llibertat de tot. Llibertat de paraula. Llibertat de fets. Llibertat de sexe. Finalment, llibertat sense fronteres religioses o culturals que oprimeixin a les persones.
Doncs res, la seva facilitat de paraula em va encantar. Vaig albirar un món molt diferent del meu. Més divertit, que anar de la feina a casa. Sortir un xic amb els amics, una mica de ball i de xerinola, però poca. Sempre controlat, dintre d’una societat de poble on tothom ens coneixem.
El Daniel i la Laura, han desaparegut en arribar a dalt. No sé, quin raconet tenien ja pensat, per a passar una estona junts i, fruir l’un de l’altre. Les seves rialles s’escolten divertides, intimes i mig agosarades.
Per a no molestar-los, la Raquel i
jo, hem baixat fins la darrera plataforma. Davant nostre, s’estenen les
teulades de la ciutat de Berga i girant la vista veiem l’embassament: l’aigua brilla
com un mirall. Veiem un trosset del campanar de Sant Pere de Madrona i s’endevina
una mica del Santuari de Queralt. La Raquel ha quedat, per un instant
bocabadada. Només m’ha comentat.
¾ Feia anys que no pujava. M’encanta aquesta panoràmica.
He notat que l’emoció omplia el seu cor i el seu pensament. Aquella noia tan decidida, que té paraules per a tot i, clama sense por per la llibertat, també té el seu punt emocional. El seu cos tremola portat pel moment i el lloc. Em cau força bé. Fa aire, una brisa suau que ens acull en els seus braços i ens acotxa com una mare amant. Aquell sagrat moment on les persones senten emocions i s’acoblen els sentiments i, els cossos per unir-se en una profunda abraçada.
M’he apropat, no ha fet cap moviment
de refús, potser embriagada per l’entorn. M’he atrevit a posar-li una mà a
l’espatlla i he anat, poc a poc, baixant-la fins la cintura. En aquest moment
s’ha girat vers a mi i, mig somrient, però trista al mateix temps, com
demanant-me perdó, ha dit:
¾ Daniel, em caus força bé, però vas per mal camí.
Ha callat un moment i la seva cara
ha transparentat una espècie de dolor.
¾ Ho sento, de tot cor. Jo soc lesbiana.
El món ha desaparegut. La meva mirada, s’ha col·lapsat; m’hauria agradat fondre’m i entaforar-me, dins la terra. Però, mossegant-me les paraules i, la llengua, me n’he sortit, he dissimulat fins acabar la trobada. M’he comportat com un home de bé.
Com és possible! Com és possible! Ara ho enteneu? Ho enteneu? De veritat, compreneu per què la Figuerassa, que tant m’agradava, ara, és de molt mal recordar, per a mi? Ho enteneu?
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada