LA TEMPESTA I LA VIDA III

Van deixar-me un  cotxe i em van dir que trobaria una barca lligada a un espigot. Remaré a la barca fins el iot i em donaran un paquet. De seguida tornaré a la platja i, al  cotxe i, a cobrar a on l’he de deixar. Encàrrec complert i diners per gastar. He de ser de retorn a la platja, abans de les dotze de la nit, però en punt.

Arribo al iot. Primera sorpresa la dona en surt nua al veurem, només porta una brusa, oberta completament. La miro amb estranyesa. Home, no està gens malament i, soc home i jove. Al poble, coses així no es troben cada dia. Em dona la mà per pujar al vaixell. Li dic:

¾    Miri que només vinc a buscar un paquet.

Riu i em contesta:

¾    El paquet, ja veuràs el paquet. 

Baixo rere ella, a la cabina. Caram, com n’és d’atrevida, quasi em despulla pel breu camí. Sincerament, m’adono que encara soc jove, per certes circumstàncies, o encara massa aprenent, en les coses de la vida. Tampoc sé de que va el joc i tot s’ha anat embolicant. Damunt la taula, un paquet, el paquet, però obert i encetat. Ostres! Droga. I la dona m’anava arrancant la roba. De cop s’obre la porta del dormitori i em surt l’home, també despullat. 

De seguida em vaig adonar que la droga que mancava se l’havien esnifat tots dos. Al veure a l’home, la dona va fer un bot i, s’escapa per l’escala. L’home em mira amb ràbia, tots dos ulls ben vermellosos i, diu:

¾    Ara vindré per tu! Ja veuràs, com sortiràs. 

Agafo una part de la meva roba i el segueixo per a què no faci cap desfici. L’home agafa una barra i li dona un cop molt fort a la dona, que cau per una escala, cap l’interior del iot. No braceja ni es mou gens, però gens. En giro i veig l’home que s’abalança contra mi, cridant i embogit. M’aparto i torno a entrar a l’interior de la cabina per agafar el paquet. Però, em persegueix amb el barrot a la mà. Aprofitant-me que va drogat al màxim m’esquitllo i cau de cap al dormitori, veig que no es mou.  Escolto un so estrany, com si un coet de la fira comencés a encendre`s.

¾    Aquest iot està a punt d’explotar.- Penso ràpidament i sense encomanar-me a Déu ni al diable, corrent salto per la popa. 

Només m’he separat uns metres i allò fa un petit pet. No gaire sorollós. La quilla s’obra, enfonsant-se en breus moments. Llavors, vaig entendre, el perquè de l’hora marcada. 

El jove advocat, ha escoltat atentament la meva versió del fets. Ha quedat amb el cap cot i molt pensatiu. He notat per la posició del seu cos, encorbat i amb la mirada perduda en una esquerda de l’enguixat de la paret de la cel·la, que la meva declaració el sobrepassava. També, he dubtat que potser en el temps passat durant la meva inconsciència hi hagués hagut alguna notícia que jo no sabés i, contradigués la meva declaració.

¾    Soc massa jove, massa tendre en l’ofici, però he gravat la seva declaració i, abans de tot,  vull consultar a un antic professor i cap de l’oficina, sobre tot el que m’ha dit. 

Un parell de dies després tornava l’advocat, però ara acompanyat d’un home més gran i barbut. Aquest nouvingut, m’ha mirat amb llàstima i de seguida, ha exposat la situació.

¾    Miri malaurat jove.  En breus dies anirà a judici, demanen trenta anys i, el jutge, en assumptes de tràfic de drogues fa cas a la fiscalia. Amb bona conducte, les presons són plenes, màxim d’aquí deu o dotze anys vostè, serà al carrer. Si fem servir la seva declaració hi haurà molt enrenou al departament de la policia, també al món de la droga i segurament algú l’assenyalarà a la presó i li faran passar molt malament, si se’n surt. La “Pinky” ha desaparegut, el senyor Pedro  ha estat ajusticiat pels seus “capos”. Sempre n’hi ha un de més important, que mana més que ningú. La droga, també s’ha fet fonedissa, ningú en sap res. Li aconsello que calli, i compleixi la seva condemna, per passerell.  Quan surti, torni al seu poble i busqui’s una feina discreta, tal vegada, llenyataire. 

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur