ESPERITS DE DONES ENAMORADES.

És un paratge on hi ha les runes d’un antiga ermita romànica enmig d’una zona d’herbei. Uns arbres estan situats a certa distància, més com a fons que com a presència real. La llum del sol està atenuada per una suau boirina que dilueix la força dels colors, per tant, el sol no brilla, però, una dolça claredat permet veure  els objectes i les formes de les persones. 

Assegudes sobre unes pedres de les runes, a prop l’una de l’altra, hi ha dues dones. Estan quietes, com  abstretes en el seus pensaments. Malgrat que la vestimenta és similar, per la forma de portar-la i pels petits moviments de cadascuna, s’endevina que procedeixen d’estrats socials diferents.  

L’una és més alta i prima, amb aparença senyorívola; porta els cabells llargs i ben pentinats. Els seus moviments lleugers, educats i enèrgics ens demostren que ha sigut una dona acostumada a manar i a fer acatar la seva autoritat. El seu nom és Ermesenda. 

L’altra és més baixa, una mica grassoneta i demostra en la seva mirada fugissera que està acostumada a observar les reaccions i les emocions de la gent. El seu cabell està mal tallat i mal pentinat. Es diu Maria.

¾    Tu per quina raó ets aquí?- li pregunta l’Ermesenda a la Maria.

¾    Per amor,  per amor a un home. I vós, senyora? - li contesta aquesta.

¾    Per amor també, per amor a Déu i pel seguiment de la seva doctrina.

¾    Vós, senyora, amb la vostra classe? Això, jo que era una pobra dona amagada i furtiva. Només em buscaven quan necessitaven les meves medicines, les meves herbes i els meus encanteris. Pobres remeis, però, algú quan sofria i estava perdut hi creia. Potser eren les meves paraules de consol las que ajudaven!

¾    Qui ets? – li requereix la dama.

¾    Jo sóc la Maria, la Napa, la darrera bruixa de les contrades d’Osona.

¾    Què et va passar?

¾    Em vaig enamorar d’un majoral, potser el que manava els ramats més importants d’ovelles de tots els voltants. Un home acostumat a fer-se obeir per cinc o sis rabadans quan sortia a pasturar als prats de muntanya. Em va venir a veure perquè li guarís una ferida que li havia fet una serp i jo, que no creia amb ningú, em vaig deixar convèncer per les seves ardents paraules. Com vaig poder ser tan boja?

¾    Què va passar aleshores? – li demana la senyora.

¾    El vaig seguir, vaig ser tot l’estiu amb ell a dalt dels cims. El vaig curar, li vaig cuinar, el vaig estimar i em va fer sentir tota la passió de l’amor dels homes. Va ser un estiu inoblidable.

¾    Bé, si tot era així de meravellós, què us va succeir?

¾    Quan vam tornar al poble, la seva dona, doncs era casat, ens va denunciar a la Inquisició dient que l’havia embruixat i que me l’havia emportat dalt dels cingles per fer un conjur amb el dimoni.

¾    I...

¾    Va demanar perdó a Déu, als clergues, a la seva dona i als fills. Acovardit va acceptar fer penitència, nu va deixar-se assotar davant de tot el poble i em va acusar de que amb els meus beuratges li havien pres la raó.

¾    I tu què vas dir?

¾    Jo, pobra de mi, tothom em coneixia com la bruixa. Com que estava enamorada, vaig callar pel bé d’aquell home.

¾    I després?

¾    Van voler treure’m tots el secrets, tots els encanteris, fins i tot, allò que no sabia. Em van torturar. Els ferros roents van marcar el meu cos, les meves entranyes. Vaig ser escarnida pels que parlaven de l’amor d’un déu que també va ser escarnit. Més no sabien que el cos quan arriba al màxim de sofriment desconnecta els fils del cap i solament és una massa de carn que rep patacades i moltes ni les sent. A la fi, només hi va haver un detall que em va fer impacte. Al Tossal de les Bruixes allà a Sant Feliu, on em van empresonar i jutjar, quan el botxí va passar la corda pel meu coll, l’aspror del cànem em va impressionar, després només la cridòria de la gent, les llàgrimes d’un home i la forta sotragada en perdre els meus peus lacerats el  terra.

¾    Pobra dona enamorada! - Digué l’Ermesenda.

¾    I a vós senyora, què us va ocórrer?

¾    Jo era la senyora de Castelltort. Vaig casar-me amb el meu marit, om la majoria dels casaments d’aquell temps. Tots eren acords entre senyors feudals, poc representaven els sentiments. L’amor era substituït pel valor de les terres, el poder, la gent a manar, les hostes que podies posar a les ordres del rei i els diners que podies aportar a les seves arques. El meu marit aviat va marxar a guerrejar al costat del rei i vaig quedar sola amb les dames.

¾    Quina soledat, oi senyora?

¾    Soledat dius, si l’home amb qui em van unir no l’havia vist fins al dia del casament. I, sort, va haver d’arribar el dia que havien pactat, si no ja preparaven el seu matrimoni amb la filla d’un vescomte.

¾    Així passava, senyora, entre la noblesa? Aleshores vau quedar-vos sola.

¾    Sí, però, aviat s’assabenten quan una dona jove està sola en un castell. De seguida hi ha joglars, trobadors i músics que donen voltes com abellots cercant la seva presa.

¾    I què veu fer, senyora?

¾    Què volies que fes? Era molt jove, i eren tan amables, sabien dir paraules tan dolces, tan enamoradores, i quan cantaven cançons lloaven la meva bellesa. Alguns em van fer companyia amb la meva solitud i la meva cambra. Això sí, discretament...

¾    I què va passar més?

¾    Mira, a la llarga, de tot ens cansem, sobretot quan es valora més la sexualitat fortuïta que l’estimació. A continuació, després d’un breu temps de disbauxa i molts desenganys, vaig caure en el misticisme, en la religió dels càtars, vaig creure amb la seva fe i les seves formes d’entendre la  vida. Quan el meu home va tornar de les guerres el vaig convèncer de les veritats de la seva doctrina i els vam protegir.

¾    Malament van acabar els càtars.

¾    Ja ho pots ben dir. Les tropes del Sant Pare de Roma i les hostes del rei francès ens van derrotar, vam ser fets presoners, jutjats, torturats perquè abjuréssim les nostres creences i finalment cremats.

¾    Us va marcar algun fet?

¾    Sí, les rialles dels enemics quan ens cremaven en les fogueres i el sentir el cos del meu fill arraulit a les meves cames. Sort hi va haver de, com tu has dit, quan va arribar al màxim el càstig, Déu és compadeix i el cos es nega a sentir més dolor.

¾    Ai senyora, quan sofriment porta l’amor al Déu i als homes. Quantes lluites, quantes morts, quantes crueltats per interessos han assolat els humans. 

Miquel Pujol Mur                                                   

Berga, 31 maig 2007