S’ha
acostat per suament menar-la agafada del braç cap el divan però malgrat la seva
experiència per un instant ha dubtat al veure-li la cara blanca, més aviat cendrosa
i esmorteïda, la boca mig oberta, mossegant-se els llavis però quasi sense
alenar i l’expressió de la cara buida de pensaments sense ser-hi. Després la
pacient ha sospirat forta i profondament
com qui arrenca l’ànima de dins el cos i s’ha deixat conduir mansament i ha
donat respostes adients a totes les qüestions que l’ha preguntat per saber el
que li produïa aquest trasbals.
Pobre
Bernadette Gualtier i el seu trauma mental fill del desig i de la religió. Va
entrar en un convent molt jove quan encara havia de jugar amb nines, havia que
obeir la tradició familiar, amb molts avantpassats religiosos, tant homes com
dones. Després va caure innocentment amb pecat i va ser expulsada de l’orde. Va
casar-se, i més tard separada, un altre matrimoni, altre separació. Poc desprès
va viure una vida bohèmia amb un artista i amb més artistes. Enganxant-se finalment a festes estranyes i
cabalístiques buscant potser la pau de l’esperit perduda o un altre déu en qui
creure. A continuació va presentar-se el trauma mental, fill d’un conjunt de
fets com: l’alcohol, segurament malgrat ho negui les drogues i les moltes
experiències sexuals de tot ordre i ara a intentar refer el esser humà. Sort
que casos com aquest només passen esporàdicament.
Mira
el rellotge i recorda que ha de telefonar a la Ingrid. Vol saber quan tornarà i
si el viatge el farà en tren o en avió. Ell preferiria que ho fes en tren
perquè quan pensa en l’avió se li fa el coragre, com si tingués un mal presagi.
Però
com és d’hora i els autobusos van de gom a gom decideix anar a casa a peu,
talment per estar-se assentat al selló davant del televisor no val la pena
córrer. La casa buida sense el soroll dels dos infants li fa basarda, sempre
quan arriba li fan una rebuda apoteòsica i avassalladora, cercant una llaminadura
o volent-li explicar les seves mil entremaliadures o també tot hi ha que
dir-ho, no són gens dolents, algun que altre premi de la professora. Sospira
pensant que més val duri aquest confiança entre pares i fills i no sigui com els
casos de manca de relació que se li presenten a consulta.
Des
què, a causa de la crisi, l’Administració ha retallat els sous dels funcionaris ha pres la determinació de
només fer servir el cotxe quan és necessari i anar per Tolosa a peu, de casa a
la clínica i de la clínica a la consulta i retornar a casa en l’autobús. No és
un recurs econòmic, per voler gastar menys si no que també l’ajuda a caminar. Fer
una mica d’exercici és necessari , perquè la seva cintura començà a marcar allò
que s’anomena la corba de la felicitat. A més caminar és una cosa convenient i
ho recomana als seus pacients no com pràctica curativa, és una llàstima que els
problemes dels seus pacients no es solucionessin tan fàcilment. Més aviat com una
teràpia de relaxació i ja què lassar el cos produeix el descans de l’ànima. Tot
és pogués curar tant fàcilment i econòmic.
Una
trucada del mòbil el treu dels seus pensaments. Protegint l’orella contrària
per aïllar-se del brogit del carrer parla pel telèfon amb la Ingrid, la
Marlene, la sogra està molt millorada però la Ingrid hi vol romandre encara un
parell de dies més, fins acompanyar-la a la visita del metge i conèixer quina
ha estat la causa del ensurt. Parlaran demà. Una abraçada de la sogra i petons
del nens li transmet la Ingrid.
¾
I ara què?- es pregunta a si
mateix acostumat com està a fer-se mil conjetures mentals quan escolta als
pacients.- I si em prenc una cerveseta i un entrepà i marxo tranquil·lament
xino-xano a casa. Així el que guanyo per un cantó ho compenso caminant. Això es
negociar les temptacions.
S’asseu
en un bar proper on sap tenen un bon servei tant en qualitat com en higiene.
Mentre espera, altre cop com en un mot encreuat repassa les visites de la
tarda.
La
dona, la meretriu, pobra Clara. Sí, pobra Clara, perquè a pesar dels anys
passats encobrim la seva personalitat en el prenom de Jennifer, no hi ha dubte
que la Clara, aquella joveneta de l’Aran perviu enmig del fangueig de la vida
que s’ha vist obligada a viure. Ara ja a la mitjana edat i bastant ben
aposentada, segons ha dit; hagi guanyat els diners com sigui, fortunes
admirades hi ha en el món que tenen com a precedent moltes misèries; crec que
es possible refer-la i donar-li il·lusions. Han quedat en fer noves visites i
crec què ens hem sortírem.
L’home,
el policia, el Thomas. Quines voltes dóna la vida, tampoc el noi, el Tomaset de
la val d’Aran ha portat una dolça vida. El destí a vegades juga fort i no
regala a tothom un camí de flors i violes. Les roses són maques però amb
espines que punxen i la música si no coneixes la solfa desafina i produeix
esgarrifances envers de plaer. També he quedat en veure’s de nou i malgrat no
crec reconeixes a la dona, el Tomàs, se
la ullava de bon grat. Vertaderament la Clara feia goig, qui sap...
I
després la parelleta, la Juliette i el Martí. Ell encara seré, devia d’haver
estat un bon metge cirurgià, pausat i sabem en tot moment que fer. Un home que
no es deixava portar pels nervis. Llàstima la crisi soferta amb la mort de la
nena, sens dubtes hauria hagut de consultar un bon psicòleg abans del intent de
suïcidi en el pont. Sort va haver de què fos només un intent de treure’s la
vida i el temps ha cicatritzat la ferida interna i l’home ha iniciat una nova
vida i un nou treball.
I
la “femme”, la Juliette, maca la noia, amb un complex de cireretes que no sap
per on sortir-se. Ha estat valenta al trencar amb el Bernat i allunyar-se dels
pares per iniciar una vida nova en el
sud de França. Sap greu aquesta coincidència del capritx perquè es veuen tan
enamorats i pendents l’un de l’altre. De tot cor els ha ofert una solució:
¾
Mireu l’amor tan físic com psíquic
és una llavor que floreix i puja amb l’enteniment i el bon tracte. Aleshores al
cap dels anys aquesta flor fineix i si només és el concepte del joc sexual allò
que us ha unit sol desaparèixer sense fructificar i no deixa més que uns pètals
ressecs que el mateix aire o simplement un suau contacte descuidat converteix
en una pols que si et toca als llavis deixa un regust amarg i agre. Vosaltres en aquest moment sou com la
encarnació d’uns déus grecs, per exemple Hermes i Afrodita, el vostre amor és
pur, sense interès, i teniu cultura i coneixements equiparats. Els vostres
cognoms són diferents i ningú ha de sospitar cap grau de consanguinitat sigui
quin sigui el resultat de les proves d’ADN. Viviu aquest bell moment sense cap
temença, sé que no sou persones religioses, per tant no hi ha cap tabú que
impedeixi vostra relació. Viviu el ara i l’avui i el misteri del demà, la por
del futur no ha d’espatllar el vostre amor. Els homes no us jutjaran i Déu si
existeix tindrà tanta feina a castigar els uns i els altres; jo mateix en serè
un dels castigats; que segurament no us prestarà cap atenció. Sigueu feliços i
si en un moment heu de trencar aquest petit món que heu creat feu-lo sense
recança. Sempre hi ha temps d’iniciar un nou viarany en la vida. Tampoc crec
amb un Déu punidor crec més aviat amb un
Déu d’amor que perdona com bon pare als seus fills esgarriats. Si us plau
sigueu feliços i si voleu torneu algun cop per albirar vostra flama encensa. Us
he de dir que jo ho he aconseguit amb la
meva relació que va començar també per rars camins.
Passa
el cambrer i aprofita per abonar la compte. S’aixeca de la taula i espolsa unes
petites molles potser imaginàries del pantalon. Marxa amb pas moderat a la seva
casa.
En
arribar aprofita la quietud per dutxar-se. Se li fa estrany el silenci que
regna. Veu la televisió intentant captar el canal que li cridi l’atenció i en
acabar les notícies decideix anar al llit.
El llit sense la calidesa de la Ingrid sembla com una illa deserta i
plena de miratges. Dóna voltes d’un costat a l’altre i en aquest estat ingràvid
del son i el rodolar damunt els llençols somnia amb els pacients de la tarda.
Una
barreja de cares, aparta de la ment la cara de la Bernadette, això és un
problema greu que necessita més atenció, ja hi pensarà una altra estona. La
cara de la Clara i del Thomas voleien davant l’eteri món mental i la suma dóna
el Martí. Fesomia de la Juliette, trets de la Clara també semblen propers...
Una
altra volta i enmig de l’estat somnolent: cireres, cireretes, més cireres i
llavors la llum aclareix les idees. Son familiars...
Hauria?
Millor que no! O millor sí? I sí...que passaria. Finalment, si el destí els ha
reunit casualment a la seva consulta que el mateix destí decideixi.
Miquel
Pujol Mur
Berga,
12 octubre 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada