“Bueno“, (bé, doncs,) Quina pensada per escriure el dia de difunts i d’en
“Juan Tenorio“. Posar en solfa un enterrament, a més uns enamorats, la mort i
flors. No podem dir que sigui molt original, però a més la Dolors s’ha empescat
un vot de qualitat, i vol que sigui una història divertida. Veurem que surt de
tot això. El que no sé com faré un diàleg perquè precisament això no és un
enterrament faraònic on t’acompanya a dins la piràmide tota la família i els
criats. Quines discussions! La gent ens sentirien des de fora del cementiri !
Aquest espai és una mica estret, quasi no sé com
girar-me i posar-me bocaterrós. Veuré que fan aquests a fora. També podrien
posar una mica de llum, perquè l’obscuritat complerta és dolenta fins per a les
idees. Escoltem que està dient el capellanet. Està llegint no sé què del llibre
gros que porta, llàstima que no sigui com abans en llatí, així els assistents
com que no entenen res no han de fer l’esforç d’escoltar o fer veure que
escolten. Home! S’hi tenim el meu estimat germà Gustau, el doctor de la
família, l’eminència que em va canviar les pastilletes que em receptava l’ancià
doctor Ribes i la va pifiar. A propòsit! El doctor deu estar enterrat pels
voltants, miraré de fer un tomb quan disposi d’una mica de temps per
saludar-lo, cap el tard que farà més fresca, aquí engabiat fa calor. Seran les
portes de l’infern?
Ui! Quina cara d’enamorats que fan, i que ben
agafadeta, de les mans que té el meu germà a la meva dona. Aquests segur que a
les meves espatlles han tingut alguna aventureta. Ara sense mi, es pensen
repartir l’herència. Quin bot que “fotran” quan vegin que no hi ha ni dos rals,
que tot són deutes. També hi ha la meva nineta, al llit de la qui vaig mori l’Esperança.
Collons! Si esta agafada al meu fill, aquest sí que és una arna pels negocis,
almenys sap on van anar a parar els “calerons”, després de la feina que li vaig
donar per justificar on havia mort.
Cal dir, que aquesta nineta està més bé que aquella
senyora del vestit llarg i negre amb el bastó. No fotis! Si és la Mort amb la
dalla, veritablement està molt prima, clar si és tota ossos: poc tractes
tindrem mestressa, si ho puc evitar, m’agraden més rodonetes.
“Vaya, vaya. Si está mi buen amigo el comisario don
Francisco García, aquel con el que trapicheabámos los containers del puerto que
desaparecían y aparecían, cuando nos convenía y donde nos convenía“. Ostres!
podia haver tingut una mica més de gust, m’ha enviat un ram de crisantems quan
ja sabia que em donen al·lèrgia i ara em pica tot. “Que ya te lo dijé, Paco que
las flores me dan picores“.
L’altre dia em vaig assabentar per les notícies de la
televisió que els americans comencen a posar als cementiris uns, dient-ne,
gramòfons i quan passes per una tomba, i vols saber a qui pertanyia, hi posés
una moneda i t’informa qui era, la família, etc… Almenys tingues a prop la d’en
Elvis, i quan posessin la moneda sonés un bon rock; quin? el de la presó o el
del rellotge?. O també la d’algun bon
pallasso que tingués rialles de fons. Perquè, a la fi, la vida és per riure.
Tan de neguit i unes pastilletes mal receptades.- T’ho deia germà, seran les
adequades? Quan creus que ets el rei, et foten del tot.
Bé doncs “ Bueno“ amics meus, ja us ho fareu, que jo
m´hi vaig a posar bé, que tinc son i em vull quedar tranquil·let, fins al
vespre que sortiré a fer una xerradeta amb el vell doctor, ja veure quin bon pla em presenta, “que
carallo“! que un ha de divertir-se on sigui.
Miquel Pujol i Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada