Aquesta és la crònica d’una de les
sortides setmanals de la nostra petita colla. Vam decidir pujar a veure
l’ermita de Sant Marc.
Entrant al poble de Bagà per la
entrada provinent de Berga i fent la circulació obligatòria pels seus carrers en
arribar prop del passeig vam girar a l’esquerra per seguir la pista asfaltada
que ens porta al Paller de Baix. Uns metres abans d’arribar al santuari, en una
cruïlla assenyalada amb una gran pedra vam tornar a girar a l’esquerra i vam
prendre la pista de terra que ens duu al Paller de Dalt. És una pista bastant
sotraguejada i plena de pedres per la que hem vist pujar diferents cotxes però
es necessari una certa alçada de la carrosseria a terra.
En arribar al Paller de Dalt només
podem parlar de les runes d’uns grans edificis. En les restes més importants hi
ha que destacar unes arcades, una capelleta i les restes d’una escala de
caragol de pedra (només uns graons) per pujar a un altre pis enrunat. Segons
comentaris pot tractar-se d’una església anterior les pedres de la qual van
servir per bastir l’església del Paller de Baix?
Vam parar el cotxe en l’esplanada
darrere una gran roca. De seguida vam fer un mos i vam començar el camí. A les
9 del matí feia fred i ens vam abrigar un xic. A la nostra esquerra veiem els
talussos de la carretera que puja fins a coll de Pal i a la nostra dreta les
muntanyes de la serra de sant Marc.
Iniciarem la pujada i el primer
que trobarem és la bassa on es pot veure en les seves aigües un gran quantitat
de caps grossos. Anys enrere hi havia trobat un grup de salamàndries.
I comencem la pujada de la Collada
Grossa. Déu n’hi do la pujada! Però, poc a poc, fem camí i al cap de mitja hora
som dalt. Hem hagut d’esforçar-nos una mica per que el terra és trencat i
format en molts trossos per una roca fina i lliscosa per la humitat del dia.
Per fi continuem per uns planells entre pins i herbei que ens porta fins el pla
de Fanelles on principia pròpiament el camí que porta fins a l’ermita de sant
Marc.
Per un corriol marcat al principi
però que a mida que ascendim és converteix només en una senyal fressada en el
fenàs pugem, entremig de pins, fins el cim (1608 m) de la serra de sant Marc.
Les companyes es van entretindré un xic cercant maduixes pels costats del camí.
La panoràmica, ens fa dir: Oh!. És
fabulosa, a un costat la vall de Bagà i Guardiola amb les carreteres, el riu Bastareny
i sant Llorenç de Guardiola (prop Bagà). A l’altra vessant la vall del Gavarrós
i la carretera al costat del Llobregat que mena cap a la Pobla de Lillet.
Aixecant els ulls de les valls la vista s’eixampla i divisem al nord el coll de
Pal, la Tosa i el Puigllançada. A la
nostra esquerra el cim forcat del Pedraforca, el Comabona i els cims d’Ensija
amb la Gallina Pelada. A la dreta Castellar de n’Hug i rere nostre la serra de
Falgars. Giravoltant el cos sembla un calidoscopi de paisatges, muntanyes i
cel. Tot un contrast de sensacions.
Dalt del cim s’alça sola l’ermita
oberta, a tots els vents. Nua de teulada mostra submisa el seu interior, amb la
intima presencia de les seves parets mig emblanquinades. Una ànima benaurada ha
recollit i col·locat les pedres del sostre fem semicercle als costats de
l’ermita, també deu haver desbrossat les plantes que omplien el recinte. Un arc
de volta de canó a cada costat, una fornícula , tres graons i l’esquelet
pudibund d’un petit altar són les notes del seu despullat interior.
La porta per dins un arc per fora
una grossa pedra amb el nom de sant Marc gravat. I aleshores vull creure que
per incultura algú ha pintat damunt un nom que no havia de tacar un lloc
venerable pels anys.
Mal parodiant a Mn. Cinto
Verdaguer en el seu poema “Lo comte Arnau”
Benhaja qui ha
protegit les
pedres
Malhaja qui ha
embrutat el
nom.
Donada la invalidesa de l’edifici actualment
el dia de sant Marc es fa una missa a sant Martí de Brocà, i s’entrega un
panet. També sembla que hi ha la tradició que la vigília de sant Marc cadascuna
de les cases habitades de l’antic poble encenia una foguera dalt de l’allargassat
cim.
Qui la vulgui fer el temps és,
aproximadament és al nostre pas feixuc, unes tres hores. L’agilitat i la
joventut mana en l’exercici físic. Més nosaltres vam finalitzar satisfets.
Existia
ja el 1320 i era regida per un ermità (1370). Des de Bagà i altres parròquies
hi pujaven en processó. Fou abandonada entorn del 1930 i la imatge es baixà a
Gavarrós.
Text i recull dades : Miquel Pujol
Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Berga, 28/07/2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada