EN EL PARC.
El Maurici camina lentament pel carrer en
direcció a la seva consulta de psicologia. Avui l’Íngrid ha marxat a Estrasburg
amb els dos nens a veure la seva mare, la Marlene, que fa pocs dies el cor l’hi
donar un ensurt i el metge va recomanar-li fes una mica de repòs. En pensar-hi,
un lleu somriure se li escapa dels llavis a l’imaginar-se el descans que pot
haver per la convalescent amb l’arribada del Paul i del Jean. Sort que l’àvia
està curulla i satisfeta quan veu els caps rosos dels néts, que mai havia
pensat tenir, voltant per la casa.
Mira el rellotge que porta al canell i se
n’adona que encara és molt d’hora per arribar a la consulta. Avui la visita en
el Clínic ha estat breu, no ha anat a dinar a casa, sinó que ha menjat a prop
del centre mèdic i ara mentre camina en direcció al consultori pensa que es
molt aviat per tancar-se dins la sala i escoltar els petits tràngols de la vida
de cadascú dels pacients, i evitar que facin gratacels de simples tendes de
campanya.
Mira al seu entorn i veu les taules i les
cadires de la cafeteria del parc sota l’ombra dels majestuosos arbres que
protegeixen el lloc del sol i la calor de l’estiu. Creua el carrer i divisa una
taula i unes cadires molts adequades per relaxar-se una mica. Potser el màxim
perill sota l’arbre serà la deposició d’algun ocell però al recó escollit hi ha
un para-sol per evitar-ho. S’apropa servicial el cambrer, i li demana un cafè doble
amb gel. Sempre li ha semblat que el gel aigualia el cafè i fa anys que el
demana doble de cafè i sucre.
Li crida l’atenció la picabaralla d’uns
nens, assentats dues taules més enllà, a causa d’un d’aquests jocs educatius
electrònics, que més què res, semblen dedicats a ensenyar com fer traspassar la
línia entre la vida o la mort. Com si matar al pròxim fos un joc, la televisió tant
què parla dels nens soldats, la seva indiferència en prémer un gatell i matar a
un esser humà, i nosaltres en el nomenat primer món deixem jugar als nostres
infantons a jocs de mort i vida, a veure qui elimina més ràpidament al contrari
i guanya la partida. Més valdria que aquests temps ho omplissin en jocs de pau
i treva.
Saber conviure i ajudar-se els uns als
altres a ser habitants d’aquest planeta de forma pacífica. Però hi ha molts
interessos, que fan es visqui de silencis, en bé de la fortuna dels poderosos. Els
nens són assentats al costat de la mare, molt ben guarnida, massa per sortir a
passejar amb nens, pensa en Maurici; l’Íngrid mai s’hauria posat un vestit tan
descarat.
S’ha abstreu del soroll dels nens, fins i
tot de l’aparença frívola de la mare. Portat pels seus pensaments recorda els
somnis de joventut quan essent un xaval aproximadament de l’edat dels
sorollosos veïns va creure sentir dins seu la crida del Totpoderós i després
d’obtenir el beneplàcit dels seus progenitors va ingressar en l’orde de Sant
Benet. Pobres pares, quin sacrifici en bé de la seva voluntat i de la religió,
essent fill únic deixar-lo marxar.
Primer va ser un simple escolanet, un
cantaire més de l’escolania. Més tard, el noviciat ja vestit en l’hàbit i la corda,
cíngol de la fe i la pobresa. Després els ordes menors i per fi va ser
consagrat com a sacerdot. Hi ha estones que recorda aquell dia quan va ser
ordenat capellà com el més important de la seva vida. Llàstima que el pare ja
no va ser present i la mare va morir al cap d’un any.
Va restar en el bisbat perquè era un bon
comunicador i un bon economista. Van considerar els seus mentors que podia fer
una bona tasca en diferents càrrecs d’organització dintre de l’Església. Sí,
dintre de l’Església amb majúscules, aquell lloc amagat on és més evident el
proverbi: “Que no se n’adoni la mà dreta el que fa la mà esquerra”. Allà on es
barreja la religió amb els diners. Així va trencar-se gran part de la seva fe i
la seva il·lusió per catequitzar amb la paraula i els fets a la pobre gent del
tercer món.
Aviat va ser un d’aquells monjos de la
Cúria de la diòcesi que entremesclà profà i diví. Religiositat per un cantó.
Recepcions mundanes per l’altre. Diners i prebendes a canvi de favors. Viatges
al Vaticà, conèixer la fastuositat de les recepcions amb els fidels i la
misèria humana, no de riquesa sinó de sentiments dels pidolaires afortunats,
moltes vegades en no sap ningú quins bruts afers.
Així en aquests trencacolls i altres de
semblants va transcorre la seva vida en Déu. Que profunda va ser la seva
decepció, s’havia imaginat una vida de sacrifici i ajuda a la gent pobre. Viure
enmig de la pobresa i gaudir d’aconseguir com mostra de la seva valia i la seva
fe la conversió d’infidels i fer-ne germans en Déu. Salvar cossos i ànimes. El
paper que va tocar-li representar va ser navegar en les aigües procel·loses
dels negocis on el Déu més important és el vedell d’or que van adorar els
israelites en el món Sinaí.
Durant anys aquesta va ser la seva feina,
consolant-se, pensant que dins la nau del Senyor, hi ha el capità, els oficials
i els mariners però, tan importants com ells, són els maquinistes que enfonsats
en les sales de motors amb les mans brutes, el rostre suat i cremat pels vapors
i l’escalfor fan anar el vaixell endavant. Les seves mans eren brutes, però pels
diners, i la seva cara havia cops que s’enrojolava pels tractes i proposicions ofertes.
Negociar amb la fe.
En arribar a la quarantena, la crisi que
poc a poc s’havia anat gestant va esclatar sobtadament. Crisi de la fe veient
el món on vivia que l’allunyava cada moment més dels seus somnis de joventut.
També la sexualitat, reprimida durant tot el sacerdoci, ara s’obria pas en el
contacte amb aquelles dones perfumades i ofertes a proposicions que trobava en les
recepcions a què es veia obligat a assistir en l’empeny de la seva tasca.
Segurament la seva forta creença l’havia mantingut fidel al jurament de
castedat però, ara quan la fe s’esllavissava perillosament ressorgia entremig
de les escletxes com llengües de foc menyscabant la seva integritat.
Va decidir parlar amb el seu superior i va
trencar l’alegria de qui anava a anunciar-li que el promocionaven en poc temps
per a ser membre de la Cúria pontifícia. El bisbe, una persona d’edat, no tenia
cap interès en promocionar-se però seguia amb gran atenció el desenvolupament
de les labors del seu subordinat. Segurament havia la idea que tenir una
amistat dins el cercle proper al Sant Pare podia ser-li de gran ajuda.
Primer, seguint el consell del seu
desencantat superior va retirar-se en un convent a fer vida monàstica e
intentar aclarir els seus pensaments recollint-se en la meditació, la pregària
i el dejuni per així minvar les temptacions de la carn i al mateix temps
aconseguir elevar el seu pensament envers l’espiritualitat cap a Déu.
En principi va semblar haver trobat el bon
camí, però més tard, el tros avançat va actuar com un revulsiu. Acostumat des
de feia anys a la vida en societat i la relació amb persones de diferent
índole, l’aïllament va fer-se-li insuportable i va començar a sortir més o
menys dissimuladament de la reclusió que suposava les parets del cenobi. Vestit
de paisà passejava pels pobles del costat observant com vivien les persones
normals i va enyorar els anys passats amb els pares i la vida anterior al
sacerdoci.
I com no hi ha dos sense tres, en el seu
camí va presentar-se la persona adient a la seva situació: l’Íngrid, bé,
l’Íngrid ben bé no, sinó una altra anima amb dubtes i temptacions. La germana
carmelita, sor Assumpció.
Recorda, al temps que fa un glop al cafè
amb gel, la primera vegada que és van trobar en un dia radiant de sol en una
cafeteria similar a l’actual. Tots dos vestits de paisà i sense cap distintiu
de la seva condició. Ell assentat en una cadira i el cambrer que no feia cas a
la dona que va seure en una cadira en una taula prop seu. En el moment que el cambrer el va mirar, va
cridar-lo i va fer que atengués a la noia. Ella li va agrair amb un somriure i
ell va aprofitar per iniciar una breu conversa amable. Abans de cinc minuts era
al costat de la dona i quan van marxar al cap de dues hores el cambrer ja els
guaitava nerviós pel poc import de la consumició feta durant tant temps
asseguts a la taula. Van simpatitzar de seguida i no gaire temps després van
penjar els hàbits i van iniciar la seva vida en comú. Va finalitzar els estudis
de Psicologia i va començar a exercir la carrera. L’Íngrid va obtindre plaça de
llevadora en la maternitat de Tolosa.
No va ser fàcil el camí iniciat amb companyia,
en qualsevol instant sortia el penediment per l’abandonament de la fe. Però
llimant suament els asprors del sender es convertiren en una parella feliç. La
persona que més els va ajudar va ser la Marlene que al fer-se gran, l’haver-se
mort el seu home i tenir el fill gran casat però treballant als EEUU notava la
soledat. Poc després el naixement dels dos nens va omplir-la encara més de joia
i malgrat viure lluny la possibilitat de veure’ls per festes o vacances la feia
rejovenir.
Mira novament el rellotge i s’aixeca per
anar a la consulta. Espera una trucada de la seva dona però deu ser ocupada amb
l’àvia i com l’Íngrid sap que mentre esta en la consulta no vol ser interromput
les visites el telefonarà al vespre quan sap ha acabat les visites.
Poc camí has fet des que vas començar el
sacerdoci rumia mentre camina, primer escoltar les confessions de la gent i
intentar aplacar les seves ànimes de la por del pecat i fer suportables les
pressions del món. Ara continues el mateix treball escoltant i aconsellant als
pacients també per què tinguin una vida més digne i plaent. Escoltar, perdonar,
aconsellar com si encara estigués en el confessionari, una feina molt pesada
per unes simples espatlles humanes.
Entra al consultori per la porta posterior
i parla amb la Josefina, la recepcionista. Mentre fa una ullada als pacients
que esperen en l’espai de la sala. Una dona ja
gran que millor seria que s’hagués vestit una mica més senzillament, un home
també més o menys de la mateixa edat una mica corpulent i una parella, aquests
si són parella perquè són agafats de la mà i es miren als ulls mentre parlen en
veu baixa.
Menys mal avui no hi ha cap que miri
nerviosament d’un lloc a l’altre mentre es refrega les mans. Tampoc cap que
vulgui emprendre la fuga. Pot ser una tarda tranquil·la.
-->Faci
passar al primer- diu a la Josefina.
CONTINUARÀ...
Miquel Pujol Mur.
Berga, 22 setembre 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada