A L’HOTEL.
La Juliette està nua prop del llindar de la
porta del bany. Una d’aquestes idees absurdes i plenes de romanticisme, com una
inspiració en aquest moment de debilitat o satisfacció sexual que està vivent, ha
fet que s’aixequés sense cap rèmora al despertar-se i escoltar el soroll de
l’aigua a la dutxa.
Al costat del llit, mig llençada a terra, hi
ha una lleugera i fina camisa de dormir de cotó egipci, encara plegada, que demostra
que la nit anterior no ha estat habitual. També ho és la roba interior i la de
vestir, en una barreja d’home i de dona, llençada a terra com la marca d’un
camí fins el llit, meta desitjada en la seva apassionada relació nocturna.
L’airosa silueta de la dona és reflecteix
en el mirall del tocador. És llepa els llavis com si voles assaborir novament
fins la més petita engruna de tot el que ha succeït durant la nit. Ben bé, no té
clar el que ha passat. Ha estat una bogeria que feia temps s’anava incubant i
que ha esclatat sobtadament i violentament. Mai havia sentit el que ha viscut
aquesta nit.
No hi ha racó ni plec de la pell que no
hagi estat explorat, acariciat o besat sense cap mena d’objecció per part dels
dos amants. El tacte, l’olfacte, el gust, la vista, l’oïda, tots el sentits han
gaudit del frec a frec dels dos cossos fins arribar a l’extenuació i quedar
adormits i abraçats sentint cadascú a la seva cara l’alè tènue i relaxat de
l’altre després d’arribar al cim de l’orgasme, premi del joc amorós.
La seva relació en el Bernat havia estat
apassionada però per la seva part la poca
experiència i la timidesa juvenil envers l’home adult l’impedia mostrar la seva
fogositat. El mascle portava la iniciativa i la femella era la part indefensa
que en el moment final deixava sorgir la seva sexualitat lleument per culminar el
darrer instant. En fi, el Bernat era el mestre i ella, l’obedient deixebla.
Ara ha estat diferent, potser el sopar en
aquell restaurant il·luminat amb la tremolosa llum de les espelmes disposades
en punts estratègics del local. Segurament la taula, on s’han reunit, col·locada
en un racó apartat. Potser els saborosos menjars servits amb una eficaç
discreció que semblava que els plats apareixien en la mesa sense que ningú els
portés. També a més, havia contribuït el vi blanc amb un paladar suau, de tons d’ivori
i transparències subtils, amb un sabor una mica dolç i fresc que convidava
a repetir una i altre vegada. Potser,
potser, potser...quantes excuses per justificar-se a sí mateixa: la taula, el
menjar, el vi, per què no reconèixer a l’home, el Martí, que la va impressionar
agradablement en l’estació i durant el viatge en el tren de les seves
confidències mútues.
Amb una mà damunt el pom de la porta sent
el soroll de l’aigua a la dutxa mentre observa el seu dormitori i torna a
recordar el viatge en tren, la seva conversa i la intimitat que van crear en el
curt espai de temps, quan hi ha persones que conviuen tota una vida sense ser
sabedores dels pensaments íntims del company.
Un altre record la fa somriure quan reviu
el moment que el Martí li va fer a mà el paper amb el seu número de telèfon i ella
avergonyida li va fer entrega del seu, notant que ell s’havia adonat de l’estona
que feia l’havia escrit. Aleshores comprengué que en el seu fur intern volia,
no necessitava imperiosament, conèixer si aquell home era l’ànima bessona per
compartir el seu camí.
Decidida obra la porta i entra al bany.
Observa el cos del Martí, transparentat pels translúcids vidres de la mampara
mentre es mou sota el raig de l’aigua. Entreobre la porta i es fica dins la
dutxa. Tornen el jocs de les carícies i l’ensabonar-se mútuament entre rialles
i petits xiscles de satisfacció i sorpresa. Poc després tanquen l’aigua i fent un pacte de serietat, al menys per un
instant, agafen les tovalloles i procedeixen a assecar-se mentre es miren
directament o mitjançant el mirall de lavabo. La Juliette veu una marca en el
cos del Martí i s’ajup per netejar-li pensant que podia ser qualsevol brossa
que se li hagués enganxat. Passa la mà per la natja de l’home i es queda tota
corpresa, amoïnada s’acaba d’eixugar i surt del bany sense dir ni un mot.
El nou camí, era el seu últim pensament abans
d’entrar i el camí s’havia tornat a estroncar. S’asseu en el tamboret del
dormitori i fa una ullada al mirall que fa poc estona reflexava la seva nua
figura, la seva cara somrient i li sembla, com havia llegit en lectures de
temps de col·legiala, que el vidre s’havia fet miques i el fons fosc de la
fusta assenyalava la continuïtat del seu infortuni i la manca de un futur
feliç.
El Martí surt del bany embolicat en la
tovallola i en veure la serietat de la seva fesomia i el seu aire abatut es
sorprèn i no pot deixar de preguntar-se quina és la raó de què en un moment
hagi canviat tant la seva alegre i juganera companya. Com ha après que és
millor no allargar les múrries i veure els fets clarament no pot estar sense
preguntar-li:
-->A
veure bonica, que es aquesta cara tan seriosa. Què ha passat? En la dutxa
estaves desinhibida i atrevida, i ara de cop i volta et veig trista i com si
tot hagués finit entre nosaltres. T’he molestat amb alguna frase? He fet algun
gest que no t’agradi? Iniciem íntimament, tu i jo, una relació que fins ara
només ens ha comportat riures i bon rotllo. Què passa?
-->La
marca de naixença- assenyala la Juliette indicant-li la natja.
-->Si...-
respon en Martí, girant el cap per fitar la senyal.
La Juliette mou un xic el seu cos assentada
en el tamboret i li mostra la seva natja dreta amb el mateix dibuix sense dir
cap paraula.
-->I
això pot impedir alguna cosa entre tu i jo?- Demana l’home mentre la seva cara
s’enfosqueix de temor a perdre novament la llum que fa un instant il·luminava
el sender plaent de la felicitat.
-->Som
parents? No és normal que dues persones tinguin fidedignament la mateixa senyal.
Què en saps dels teus pares?
-->Jo,
dels meus pares biològics, ben poca cosa, diria que res. Només unes poques
paraules, tampoc me’n vaig preocupar massa. Van ser més els pares adoptius que
m’ho van voler explicar que el meu interès per saber-ho. Van tractar-me com un
fill propi, van donar-me estudis i no em
van regatejar els diners. Que els hi podia retreure?
-->Però
alguna cosa et dirien o no et va picar mai la curiositat?
-->No.
Bé, van dir-me que la mare provenia de la vall d’Aran. Va ser una relliscada de
joventut i els pares del noi no van voler que es cassessin. Tenien preparat un
altre matrimoni més interessant. Aleshores, com ells eren parents o amics, van
demanar-los si volien ajudar a la noia i afillar al nounat ja què no tenien descendència.
Així ho van fer i poc després la mare va marxar. Clara, recordo com nom. De la
família del pare em van dir s’havien arruïnat i no en sabien res. Poca cosa i tu?
-->Jo,
menys. Vaig ser adoptada, en van recollir en una borda i em van adoptar d’un
orfenat de París. Només, la senyaleta del dimoni! Fins ara mai me n’havia
preocupat, fins i tot, em feia gràcia. Ara crec que és una amenaça a la nostra
felicitat. Què podem fer?
-->De
moment no hi pensis més. Només és una senyal. Unes cireres mai poden ser cap
mal presagi com per trencar la nostra relació.
-->I
si algú...
-->Ningú
pot dir ni sospitar res. Els nostres cognoms són diferents i com les natges no
les ensenyarem pel carrer qui pot acusar-nos. Segurament l’èxit de la nostra
relació pot ser a causa de la nostra afinitat familiar o no. Encara no sabem
res!
-->I
si quedés prenyada.
-->Mare
meva, pensava que eres una noia moderna i amb estudis i ara em surts amb unes idees
de temps dels avis. Que no prens cap anticonceptiu?
-->Si.
Temps enrere quan la meva relació en el Bernat vaig posar-me un DIU.
-->Veus
com tot el món és nostre, amor.- mentre rodeja amb el seus braços les espatlles
de la Juliette i busca els seus llavis per deixar enrere els mals pensaments i
segellar la seva relació. Ella s’entrega al petó apassionadament amb unes
llàgrimes als ulls.
-->Mira
farem una anàlisi d’ADN per esbrinar alguna...
Però no continua ofegat pels llavis
absorbents de la Juliette. Poc després reprenen els seus jocs sexuals encara
amb més intensitat que abans.
CONTINUARÀ...
Miquel Pujol Mur.
Berga, 19/08/2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada