Ben matiners vam marxar de la
nostra ciutat, Berga, per anar a Queralbs, vil·la propera a Ribes de Fresser.
Ara me n’adono de la similitud de noms van marxar de sota Queralt (Roca o pedra
alta) per anar a Queralbs (Roca o pedra blanca). Particularment les sortides a
primera hora no han estat mai del meu grat tret com en aquesta ocasió que la
meta d’arribada era bastant llunyana.
Arribats a destí vam fet allò que de
bon matí reconforta el cos, un esmorzar, una mica lleuger no sigui que el cos
cremi les energies en digerir els aliments i ens resti part de la seva força
per caminar.
Aparquem el vehicle en la
carretera que puja al coll de Fontalba i prenem el camí que ens portarà a Núria
si treballem (caminar) conseqüentment. La ruta està ben senyalitzada i seguint
les indicacions no presenta cap
dificultat de perdre’s. El desnivell és de 746 m. i la pujada la vam fer en
unes tres hores. Segons la fulla de ruta el temps de la pujada és de 2h 45’ a
3h.15’. Per la nostra “joventut” vam aconseguir un temps acceptable. 
És el camí més mític. Fins la
construcció de la cremallera els anys trenta del segle passat (quan em costa
posar això del segle passat, m’adono que nosaltres també som del mateix període
de temps) era l’única via d’accés al santuari. El camí vell de Núria com descriuen
les plaques que trobem i ens diuen que anem pel bon camí. La via de comunicació
d’abans per pastors o peregrins és ara la ruta dels excursionistes, però sempre
ha estat un camí meravellós.
Comença en pujada però passats la
primera rampa caminem seguin unes tarteres amb les pedres ben falcades que ens
permeten passar sense entrebancs. Més endavant el remor del torrent que baixa i
deixa sentir la seva veu entre les pedres de la llera del riu. I el camí
continua amunt, veiem el tren cremallera com una joguina que també puja però
més desahogadament que nosaltres.
Aproximadament als 45’ veiem el
pont del Cremal i creuant-lo canviem de vessant de muntanya i quedem protegits
del sol que s’alça en l’horitzó. Passem per diferents balmes, on s’han
habilitat bancs de pedra, que ofereixen protecció en cas de pluja o altre
inclemència climatològica. A la nostra dreta el riu de Núria baixa entre gorges
i salts d’aigua que embelleixen el camí i
delecten els nostres sentits.
El camí zigzagueja muntanya amunt
i nosaltres seguim la nostra ruta per arribar a la fi de la nostra escomesa.
Deixem a l’esquerra la cascada de la Cua de Cavall. Continuem i passem per sota
la via del cremallera i tornem a canviar de vessant de muntanya ara ens toca
caminar sota el sol.
Tornem a fer giragonses entremig
de pins mentre tornem a prendre alçada. Enfonsat en el cau del riu observem un
altre petit pont i continuem pujant de nivell fins el turó abans del monestir.
Des de el coll encara ens resten ànims i pugem dalt del mirador amb la creu de
ferro coneguda amb el nom de la Creu d’en Riba.
Als nostres ulls s’obre la vall de
Núria i gradualment aixequem el cap resseguin la presa, l’estany amb les
barques, l’ermita de sant Gil i al fons l’edifici del santuari, el cercle de
muntanyes que l’envolten i l’estació del cremallera.
Hem fet la vall de Núria i gaudim
del moment i de l’esforç per aconseguir-ho. Visita a la Verge, passejar una
estona pels voltants, aquell tallat que reanima el cos, molta gent que passeja
per l’espai del monestir i pujar al cremallera per baixar a Queralbs a
retrobar-nos amb el cotxe.
I no ho puc passar per alt: el
moment més anguniós del dia va ser pujar a recollir el cotxe. Només un
quilòmetre de carretera asfaltada a ple sol que ens va fer suar el que no
havíem suat en tota l’excursió.
Però malgrat la joventut acumulada
volem complir noves rutes.
Text. Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada