Al veure la meva cara sorpresa finalment m’ha deixat anar del braç i cridant-me a dos dits de la cara, exclama: D’on has sortit, desgraciat! Desempallegant-se, m’ha empès de mala manera, ple de menyspreu, contra la resta de la gent.
He quedat rodejat per aquell exèrcit que no fa més que ballar. I, he ballat, tampoc puc dir el que ballava. He begut d’una ampolla de color ambarí, que passava de mà en mà, i també he cridat com un boig. Salto, m’he abraçat, amb no sé qui. Sento molts braços i cossos que també se m’estrenyen com si fossin companys o companyes de tota la vida.
La freda aigua de la mànega m’ha despertat damunt d’una noia que no conec. El meu cos no respon als meus desitjos de caminar lassat per mil contraccions. Les meves oïdes només senten un bum-bum que no comprenc. Els meus ulls vermellosos no aguanten el primers raigs de sol de matinada. He de posar les mans davant meu, com una visera per guardar-me de la seva intensitat.
Mig vestint-me, arrossegant els peus, a empentes i rodolons, m’he allunyat del lloc de perdició. Tal vegada, com si fos el mariner, que lligat al pal major de la nau, vol resistir-se als cants de les sirenes, que el porten al desordre i al lliure deler de la passió.
Aleshores, mal vestit, he fugit cap a la platja plena d’ombrel·les multicolors. El cap, em bull de passions incontrolades i, encara noto dins meu el regust del maleït líquid ambarí.
Gent despullada, o mig despullada, que pul·lulen entre crits de la canalla, que criden desconsideradament. Ombrel·les que m’ataquen al passar. Individus tombats en l’arena que em maleeixen insultant-me i dient-me: borratxo. Pilotes que em persegueixen... Fins que he pogut allunyar-me. Poc a poc, sense força, adolorit i capcot he arribat fins un penyal que sobresortia de la sorra.
He plorat de desesperança. Les llàgrimes en rodolen per la galta sense parar. En aquests moments he tornar a somniar amb ella i el meu fill rodejats de gent maligna i ...
Una papallona s’ha posat damunt la meva mà. He sentit unes lleugeres pessigolles, com si fos una amiga que volgués salvar-me dels mals somnis. He obert els ulls a desgrat, tal ha estat la intensitat de la meva vivència. El pas de les hores ha mogut l’ombra que em protegia del sol. L’horitzó era el de sempre però com tot, ja no era el mateix. Els pas del temps ha modificat moltes de les formes. La primera imatge mai torna a ser la mateixa en un altre moment.
M’he fregat els ulls i l’he trobat mig obert. Ha caigut a terra durant la meva bogeria mental. He netejat el millor possible la pols del terra i tancant-lo l’he premut damunt el meu pit. Estimat llibre, malgrat tot el sofriment i que anguniosament m’has tret per un moment de la monotonia de la vida el teu llegir m’ha donat una nova visió de la vida. Les aventures escrites per un escriptor fa dos mil anys han commogut el meu intel·lecte.
Abandono l’indret fent el camí per davallar cap a casa. M’espera la meva esposa teixint però sense haver de desteixir. Les aventures humanes són menys arriscades. Ai, dels déus i semideus!!!
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada