El vaig trobar enmig d’un parc. Vaig parar-me un moment, per fer els oportuns estiraments musculars, després d’una llarga sessió de fúting. Tot seguit, vaig notar una cosa fina i peluda, que s’enroscava a la meva cama. Vaig mirar per saber de què es tractava. Aleshores el vaig veure: un petit gatet de color lleonat que em mirava amb ulls tristos, tot demanant el meu auxili. El seu dolç meu i, la mirada dels seus ulls grisos, em van enamorar.
Jo soc una persona força tancada, i el gatet va fer-se gran al meu costat com el company més estimat. Fins i tot, vaig trencar amb la xicota que tenia en aquells moments. Encara era petit, quan va començar a exercir el seu poder damunt meu. La meva idolatria era total per la seva personalitat. Havia llegit que els egipcis els consideraven una divinitat, estaven representats en tots els llocs sants i, acompanyaven faraons en les seves tombes. Jo sincerament ho he de dir, vaig perdre tot els meus sentiments vers les persones, per declarar-me súbdit del meu gat.
Anava a treballar i obsessionat tornava a casa inquiet. Coneixia perfectament el significat de cadascun dels “meus” del meu adorat. Dormia al meu costat, però el senyor del llit era ell. Si en algun moment durant la nit es despertava enfurrunyat i, m’esgarrapava, jo com un submís esclau dormia a terra en la catifa.
Finalment molt preocupat pel seu benestar i, egoistament per conservar la seva companyia, la qual m’era cada cop més necessària, a causa del meu volgut aïllament, vaig veure uns anuncis sobre pinsos per a gats esterilitzats. Vaig entendre, que era l’única solució per gaudir de la seva companyia, sempre i per a sempre. Que mai fugís del meu costat. Però un conegut em va mostrar el seu gat esterilitzat des de feia un curt període de temps. Gros, sempre dormin. La seva pell havia perdut la brillantor del meu estimat.
Jo admirava la vivesa del meu gat. Les seves ganes de jugar. També la seva condescendència de jeure alguna estona al meu costat. El seu “ron-ron” ple de satisfacció. Vaig entendre que mai no podia castigar-lo d’aquella forma i, no ho vaig fer. També, una altra magnífica idea especial, vaig pensar en estacar-lo amb una cadena, per a què mai marxés del meu costat, però tampoc em va agradar.
Quan va arribar el temps de la seva maduresa, per si mateix, va prendre la decisió més adequada. Una tarda, quan vaig tornar del treball, havia desaparegut i, mai més va tornar. Llavors vaig entendre la lliçó, jo també havia de sortir de la meva vida enclaustrada ì, com ell, seguir un nou camí.
Temps després vaig casar-me amb la Clara, una companya de treball, a la qual no li agradaven els gats, però sí, els gossos. No va ser el mateix, un gos és un gos, amic i súbdit, però no exercia el mateix domini sobre els seus amos.
Avui he tornat al parc amb el meus fills, a passejar el gos, i, he vist una munió de gats del mateix color del meu estimat. He sortit corrent tibant dels nens i del gos. Mai més vull perdre’m en el seu poder. Ho entès perfectament en cert moment dominaran la terra.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada