Vertaderament no sé quina és la raó, per la qual vaig acceptar la feina de professor, en un lloc tan distant de casa meva. Em dic Roger i exerceixo de professor, a la Universitat, d’una capital de província, no gaire llunyana del meu domicili. Sortir de casa, agafar el tren i, als deu minuts justos, ja estic pujant les velles escalinates de la Universitat. Més fàcil i còmode, no pot ser.
Al llegir l’oferta de treball segurament el nom de la mansió em va fer gràcia: Pim, Pam, Pum. Semblava, ben bé, com la cantarella d’una cançoneta infantil. Tanmateix, com si fos d’una pel·lícula de Walt Disney.
Altres causes a justificar: el
perquè de la meva decisió.: M’havia barallat amb la Núria, la meva primera, i
única xicota. Sabeu, com corrou per dintre que, al cap de vint-i-cinc anys d’estar
costat per costat, et digui, que ja n’hi ha prou. Ens coneixíem des que portàvem
bolquers - tots dos. Guarderia, col·legi, família, amics, també allò habitual
entre promesos, ja complerts els vint anys, tot fins l’infinit. Doncs, una nit
a l’acomiadar-nos, em va dir:
¾
Demà
no vinguis! M’ho he pensat bé, la nostra relació no pot continuar. Fa dies que
ho cavil·lo i, ahir al vespre ho vaig decidir. Hem acabat!
¾
Però?
Per què? - Vaig exclamar horroritzat- Què he fet malament?
¾ Res. M’agrada un altre. M’hi casaré aviat.
Vaig voler insistir. Havia de saber
què havia passat. I em va tallar completament.
¾ He
mirat en una pàgina d’internet i, he trobat la meva parella. Un “brasileiro” de
sang calenta i, alegre com un gínjol. Com balla! Seré la reina en una “fazenda”
i, cada nits dansarem la cúmbia, a la llum de la lluna.
¾
Em
sembla, que t’equivoques. No serà tot, tan formós, com creus.
¾
Calla!
Calla! Sempre seràs un matemàtic, sense gens de romanticisme.
I em va deixar plantat enmig del carrer.
El viatge ha estat llarg. Dos dies de tren, un autocar i un taxi que finalment m’ha deixat a la porta del jardí. Ha marxat, només pagar-li la carrera. Jo diria més aviat, que s’ha escapolit després de cobrar-me un car preu. Murmurava entre dents, alguna cosa que no vaig entendre.
Un cuidat passeig, entremig de rosers. Un estany, amb peixos de colors i, per fi la casa.
Una gran casa, massa gran per al meu
gust. Els finestrals, completament tancats, al contrari del costum d’altres
països, impedien veure res del seu interior. Veig un timbre a la porta i,
truco. Poc després un passos m’indiquen que s’acosta algú a obrir. Escolto el
soroll del pany i la porta s’obre i veig davant meu, pel seu vestit endevino,
un criat que em saluda amablement.
¾
El
senyor professor, veritat! Què tal el viatge?
¾ Llarg, però bé.
Anava a afegir alguna cosa més quan sobtadament sona al passadís una música prou coneguda. Pim, pam, pum, però afegeix alguna cosa més, que crec escoltar com: Tots morts. En aquestes, el criat obre la boca amb una expressió estranya, i cau. L’agafo, perquè no caigui a terra, i noto una cosa calenta i viscosa, a les meves mans. Sorprès miro a l’home i, veig un fil de sang que li surt de la boca. Patina el seu cos de les meves ensangonades mans i, cau a terra amb un soroll sord.
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada