la mà que el va crear: t’estimo tant
que vull que el teu enyor es torni oblit
perquè no m’hagis d’enyorar plorant.
William
Shakespeare, escriptor anglès (1564-1616)
Quan, com a mi, han passat tants anys, la vida és plena de records. Aquesta tarda, he llegit els versos de l’escriptor i poeta, (no sé de quin racó del pensament m’ha sortit la paraula: bard, com definició de poeta, tal vegada del temps de col·legial). Aleshores, m’ha vingut a la memòria, el calaix del secreter, on la meva dona guardava els seus més íntims secrets. Aquell lloc, on no volia que m’aproximés mai. Sempre em deia. Aquest espai és meu, és privat i, ningú té dret a tafanejar cap de les meves pertinences.
Ja fa dos anys que no m’acompanya; la mort va complir la seva feina, desgraciada feina, i me la va arrabassar quan més companyia ens fèiem; passades les dèries juvenils, quan el pas dels anys, va apaivagant les passions. Quan una simple carícia ens omplia l’esperit. Quan una paraula tenia tan valor, com tot l’acte amorós. Just, en aquest moment, la fosca senyora, va segar-li l’existència.
Decidit, impulsat per la memòria d’una vida, pujo les escales fins aquella, la seva petita cambra, més aviat el seu santuari, on es retirava a cosir, a llegir, a escriure i potser tal vegada, a resar. En aquells moments, em deixava la nostra petita biblioteca per a les meves coses, com sempre em deia. Sí, com ho llegiu: la nostra petita casa, la nostra petita cuina, la nostra petita habitació, ja que mai hem necessitat que cap gran cosa ens envoltés. Amb nosaltres, tot era suficient, tot en petites proporcions i amb força amor per les coses, per respectar les nostres idees i per nosaltres mateixos. El nostre amor, ho embellia tot.
He obert la porta, i l’aroma de la seva presència encara omplia el petit espai. Com si em volgués demostrar que en aquella habitació sempre hi havia hagut una mestressa que hi disposava i, malgrat no hi fos, sempre seria seva.
Obro un xic el porticó de la finestra, només el porticó. La finestra mai, perdria els perfums d’una dona a la que estimava i encara estimo.
Alguna vegada, quan veig que el sol declina, a la tarda, quan les foscors comencen a omplir les parets del pati, hi pujo, m’assec en una cadira i sembla, ben bé, com si hi fos present i, calmés les meves dèries.
Noto, com si les seves mans acaronessin el meu cap i, em digués: Calma’t que demà serà un nou dia. El sol tornarà a brillar i, el teu ànim reviscolarà, com sempre. Tingues-me present, però no ploris la meva absència. Viu, que jo tinc tota la paciència del món, sense cap pressa i sàpigues que veure’t viu. també forma part del record de la meva existència. Sense tu i, la teva memòria jo ja no seré res, no hauré viscut.
Remoc els papers del seu escriptori, trobo un sobre que diu: A tu, el meu amor de sempre. No l’obro, el deixo dintre i tanco el caixó. A continuació davallo cap a la meva biblioteca, el meu racó. No ho vull llegir, perquè segurament la meva ment i, el meu cor caurien en una total depressió. Prefereixo saber l’existència d’un escrit dedicat a mi, que saber el seu contingut. Les seves darreres paraules, aquell senzill: t’estimo; és suficient per als meus records.
Aleshores, em venen a la memòria les paraules i el sentir del poeta. Quanta raó hi havia en les seves rimes.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada