AQUEST, VA DE CONTES O, NO

 

Fa cinc o sis anys que no havia vist la meva neta. Va marxar amb la meva filla i el seu company a un país llunyà. A l’altra part de l’Atlàntic, a un d’aquests llocs sud-americans. Volien muntar-hi una colònia de persones de les seves mateixes idees.

Me n’havia oblidat bastant. La meva dona va morir en aquest període i jo prou en tenia amb la meva vida diària. Fa poc temps que m’he jubilat i estic buscant la manera de sortir-me’n, sense tenir ja l’obligació d’anar a treballar.

Poques noticies en vam tenir d’aquest període de la vida de la filla, mai en vam saber gaire, ja que no tenien residència fixa. I clar, també poques cartes, els hi vam escriure, nosaltres. A la meva dona, la seva marxa, va ser com si li disparessin un tret al pit: no ho va superar. Va tancar-se a casa plorant i amb una profunda depressió. Poques coses més va fer, fins que va morir.

Avui he rebut una carta de la meva filla. Com sempre urgent.

Només diu:

¾    Demà, arribo amb la Paula. Firmat, Ta filla  

Arriben al vespre. La Joanna em fa dos ràpids petons. al mateix temps que deixa els fòtils a terra.

¾    Pare, marxo perquè haig de veure a uns amics. M’han parlat d’un piset barat. Demà, en parlarem. Et deixo, encarregat de la Paula.

Em miro la Paula, la neta. Com ha crescut! Però, encara és una nena. Què pot tenir, vuit o nou anys? Jo encara era molt infantil, en aquesta edat.

¾    Tens gana?- Li pregunto, suaument, no sigui què la molesti.

¾    No, ja he sopat al vaixell, abans de desembarcar. Només estic cansada i, tinc son.

Recordant vells temps, li he dit:

¾    Que vols que et llegeixi un conte, com abans?

¾    Bé, si et fa gràcia.

Mentre es rentava i es ficava al llit he buscat a la vitrina els contes que li llegia fa anys. La meva muller els havia guardat, com si fossin la relíquia d’un sant baró.

¾    Mira Paula, els he trobat. La teva àvia, els guardava, pel dia que  tornéssiu. Mira, et llegiré aquest que et feia tanta gràcia: La caputxeta vermella.

¾    Però què dius, avi? Tu no saps com n’és, de perniciós, que és aquest conte. La història d’una noia exhibicionista que només portava una capa vermella. Només per provocar l’escàndol dels veïns. La vella, que no volia sortir de l’armari i, tocava les pilotes a tothom, vivint enmig del bosc. I el pobre llop, que estimava la noia amb bones intencions. Pobre animal! Ferit, li van omplir la panxa de pedres i perseguit pels gossos va haver d’endinsar-se, arrossegant-se pel bosc. Un assassinat, amb tota regla. Els caçadors, uns castradors d’arcaiques idees.

¾    No ho sabia, això. - M’he disculpat.

¾     Ai, els vells! A veure, què més portes, per llegir-me.

¾    Té, digues-me quin vols que et llegeixi.

¾    Però, avi, n’estàs molt, de perdut. Ara comprenc, per què la mare vol una casa, per a nosaltres soles. Ets nociu, tenint aquests paperots. El flautista d’Hamelin: Al so de la música va ofegar els pobres animalons. Un menyspreu per la fauna autònoma. Un altre: La nena que viu al bosc rodejada de set homenots. O la nena era una bleda o els nans eren ..., deixem-ho estar. I com ho va fer el príncep, si era príncep, per petonejar-la i treure-li la poma de la boca? Fastigós. No tens cap “Manga?

Vaig dir:

¾    No, però demà, te’n compraré algun.

Vaig córrer a la postada amb una bossa i vaig llençar tots els contes a les escombraries. No ho havia pensat mai, que era tant immoral, tot allò. 

Miquel Pujol Mur