LA MEVA ESPOSA I AMIGA DE SEMPRE

 Aquest maleït atac de gota, em té confinat a casa. Tot just, puc arribar a fer res més que aixecar-me del llit i, asseure’m al sofà. Mantenir la cama estirada i resistir, com bonament pugui, les punxades que burxen el meu adolorit i llagat dit gros. 

Pel finestral, observo al marge del camí, les atzavares que em mostren el seu ritme  de vida. Unes són petites, les seves fulles verdes ribetejades de groc, mostren ufanes la seva joventut. Altres ja grans, quasi gegants, mostren la seva flor dalt del plançó, que les uneix a la planta mare. La seva florida presència, assenyala el fi de la seva època vital. 

La meva esposa, companya fidel de tota la vida, em porta un suc de taronja,  acompanyat de les píndoles receptades pel doctor Gisbert. És tal el meu neguit, que ni les habituals moixaines, de la meva ideal camarada i còmplice, em són agradables. Fins i tot, un sospir impacient, quasi un gruny, surt de la meva boca. Aleshores, em diu:

¾    Marxo a comprar. Així estaràs més tranquil. 

Com em coneix! Sap que a soles, quan no tinc ningú que m’escolti, aconsegueixo calmar la meva frissança. Avui, el mal, aquesta punxada repetitiva, quasi em mareja.  Àdhuc, per anar al lavabo m’he mossegat els llavis, per no cridar. Només em queda l’esperança del retorn de l’amiga, sempre a punt per animar-me a viure. 

Observeu quantes paraules faig servir per anomenar a la meva Glòria: Esposa, companya fidel, ideal camarada, còmplice, amiga de sempre. És que com ella, no podré trobar mai ningú. És única. 

Què fa aquesta carta sobre la tauleta del saló! L’obro i, com és possible, tan gran infàmia, que em diu aquesta dona. 

Estimat Joan, me’n vaig a passar uns dies amb la nena. Sincerament, no hi ha qui et suporti. Ja m’ho deia la teva mare, que al cel sigui, el nen és un egoista acabat, sempre és queixa per tot. Amb aquest atac de gota, has acabat amb la meva paciència. Quan hagis reflexionat i, et decideixis a canviar d’humor,  ja saps on seré.

                                                                             Teva,  Glòria

 De moment, caic en una profunda depressió, tot al meu voltant és un pou negre on m’enfonso cada cop més però, ràpidament reacciono. Què puc fer jo, sense la Glòria, res. Sense ni adonar-me del mal del dit, em vesteixo i corro a buscar el cotxe i, a la meva bonica, agradable, i ferma esposa. 

Quantes paraules hauré d’utilitzar, per convèncer-la del meu canvi. Potser sí, que he exagerat massa, durant tota la meva vida. I ara, quan com les atzavares que mostren les seves flors, jo també la necessito al meu costat. 

Miquel Pujol Mur