EMBOLICA QUE FA FORT

Ja m’ho deia sempre la mare. “Embolica que fa fort”. Jo com bon fill, i a més era un noi força obedient, vaig agafar aquestes paraules com a premissa de la meva vida. A col·legi ja vaig iniciar la meva singladura.

Vaig serrar les potes de la cadira de la professora, que em queia més malament. Quin terrabastall més gran va fer  en asseure’s. Com jo, a més, havia lligat amb una corda entre la cadira i la pissarra, aquesta també li va caure al damunt.

El director em volia expulsar, però no sé quin missatge celestial li va arribar i ho va deixa estar. La meva mare ha sabut utilitzar sempre força bé les seves coneixences.

Aleshores ja tenia uns dotze anys i ja estava fastiguejat del col·legi. Per tant, vaig iniciar la meva croada particular vers el director. Un petard d’aquells més grossos, o potser era un coet gegant, no me’n recordo ben bé, va esclatar en el seu despatx quan rebia al supervisor regional. Ah! M’oblidava com sempre també hi era el mossèn.

Total, “embolica que fa fort”. El director va sortir del caos amb la cara negra com el carbó i demanat disculpes al supervisor. A aquest li va saltar la perruca i tenia la calba plena d’estrelletes lluminoses. I el mossèn, per què no parlar del mossèn,  va arribar a dir tantes paraulotes i disbarats que al saber-ho el bisbe, com a penitència el va enviar a les antípodes a redimir als innocents indígenes.

I jo què, us preguntareu: Van expulsar-me amb una carta de “NO” recomanació integral per tots els centre estatals. “Embolica que fa fort”. Deia la mare i vaig continuar la seva sàvia doctrina. Van succeir-me  a continuació tota una mena de fets que em van fer aprofundir en les seves paraules. Vam enviar-me a un correccional i vaig fugir-ne. Van agafar-me al cap de poc temps i, en van tornar a empresonar.

Poc temps després, em van fotre fora perquè vaig robar la roba dels meus opressors vigilants. La foguera enmig del pati va ser incommensurable, el foc arribava fins el setè pis. Fins el director va haver de sortir en calçotets.  

Més endavant, seguint el meu entortolligat destí vaig anar a raure a la presó. Vaig ser un afortunat, ja que seguint les encertades paraules de la meva mare. “embolica que va fort”, vaig armar un merder impressionant entre presoners i carcellers. La qüestió va acabar en un motí. Més foc, més bufetades, però jo vaig saber evitar tot el sarau i disfressat de guàrdia vaig escapolir-me de la presó, i poc dies després del país.

En les diferents nacions on he viscut no he pas oblidat les ensenyances maternes. “Embolica que fa fort”

Han passat els anys, ara visc en una illa paradisíaca carregat de calers prenent els sol en una platja meva, i privada. Com sempre, amb el meu soci el mossèn de les males paraules, barrejats en tots els afers bruts d’aquest Edèn.

Sempre, sempre, sempre, tinc gravades a la ment les santes paraules de la meva estimada mare.

Miquel Pujol Mur