¾
Mira
noi! La pega dolça prové de la regalèssia. Notes l’olor? El tacte ha de ser una
mica tou, massa dura vol dir que té molts dies i està seca. L’olor ja la notes,
mira, quina fragància.
Mentrestant
em passava la negra barreta per davant del nas. Per saber-ne el gust va
donar-me’n un xic, per tastar-la. Era bona. En la mateixa botiga i amb el
mateix cerimonial, vaig comprar la resta dels productes. Olor, tacte i gust les
tres primícies del bons productes per a la gran cuina estrellada. Sincerament,
havia en la meva boca una gran confusió, per la barreja dels diferents sabor. A
la llista, vaig adonar-me que hi havia escrit un nom i una adreça, i deia: Ves
a buscar el paquet. Diligent com sempre, vaig anar a recollir el paquet i, amb
totes les compres, vaig tornar a la cuina.
Només
arribar el gran xef va deixar la feina i em va demanar amb pressa el paquetet. En
obrir-lo, vaig quedar garratibat; allò era ple de grosses formigues, escarabats
i escorpins, tots ben torradets.
¾
Oh,
la, la! - Va cridar, alegrement, el gran cuiner- Quina bellesa! Quina
meravella! Quina aroma! El sabor del déus! - I agafant un bitxo d’aquells, se’l
va cruspir. El mastegava amb delit, tanmateix com si allò fos un pastís de
nata. –Tasta, Joan, tasta! Quedaràs admirat de l’elegància del gust. Tu sempre
recorda l’olor, el tacte i el gust. L’essència de la bona cuina.
De
cop no vaig ser capaç de contestar res. Me’l vaig mirar fixament i li vaig dir:
¾
Per
menjar això, me’n vaig a cuidar vaques.
Em
vaig treure el davantal i la gorra alta. Vaig saludar-lo amb un sec adéu. Però
mentre pujava cap a casa vaig començar a pensar. En arribar vaig dir-li al
pare.
¾
Pare,
pot deixar-me en herència la casa vella, sota l’obaga? Ja sap que no té gens de
terreny i mig cau a trossos. El Magí, no en farà res.
He
de dir que el meu germà és una bellíssima persona i va fer immediatament un
gest d’assentiment.
¾
Què
hi faràs? Si només hi ha escarabats.
¾
Això
mateix pare, criar escarabats i tota classe de bitxos, per vendre als
restaurants de luxe.
¾
Tu
estàs boig! - Em va respondre el pare- L’estança a la capital t’ha tornat
ximple.
Pobre
pare, si em veiés ara amb, el tot terreny nou de trinca, la casa nova al poble
i un cotxe de luxe per sortir a passejar. No s’ho creuria mai. A més soc el
batlle.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada