LA PAQUITA II

Per tant s’ha quedat a l’hotel. Els fills i els nets han marxat d’excursió. Però sobtadament, només passades un parell d’hores el temps ha canviat radicalment. Malgrat sigui encara estiu, l’acabament de l’estiu millor dit, uns quants núvols, i de cop i volta una nevada de ben bé un pam i mig de neu. Tot ha quedat blanc. Molt bonic. Però la Paquita ha començat a patir.

Els pensaments de mal auguri no deixaven de fer voltes dins el seu cap. Què faran allà dalt? Segur que ha nevat i encara més que aquí. Allà si que és alta muntanya. I el fred? Aleshores, repassa mentalment la roba que portava la família quan han sortit. Sí anaven abrigats. Però, i els peus? A veure: sí, portaven botes. Però i els mitjons? Eren prou gruixuts? La pobra Paquita només feia que amargar-se per dins. Ara asseguda a l’escala de l’Hotel espera saber alguna cosa de la família. Els amos l’han volgut fer desistir:

¾     Miri senyora Paquita, ha nevat i fa molt fred aquí per estar-se asseguda aquí fora sense moure’s.

¾     No! No! Jo ja estic bé. – ha respost entossudida. Només espero ...

Finalment com que no han trobat cap raó suficientment bona per convèncer-la li han portat un gros abric i una manta.

¾     Escolti senyor hoteler, triguen molt aquí dalt, els serveis de rescat? És que la meva família són de ciutat. I ja sap!

¾     Segons crec, els seus han anat a l’Artiga de Lin. No hi ha cap problema. Sí haguessin anat a l’Aneto seria més fotut. Això solament és una excursió familiar.

¾     Ai, Senyor! Passen tantes coses en aquest món que ...

¾     No passarà res. Veurà com encara s’ho hauran passat bé. Una aventura nova i, al jovent els hi agraden coses noves.

La Paquita fa una hora que espera, comença a pensar que els de l’hotel tenien tota la raó. Asseguda a l’escala i amb el carrer blanc de neu nota com el fred s’apodera del seu cos. Aleshores surt un cambrer i la crida.

Senyora Paquita, al telèfon. Bones notícies

La Paquita s’aixeca d’una revolada, però malgrat vulgui córrer l’escala la puja lentament. El fred ha castigat les seves articulacions. No és tan jove com voldria.

Agafa l’aparell i el primer que escolta és la veu del Roger, el net.

¾     Iaia, això és fantàstic hi ha neu per tot arreu. Llàstima que no hi sigui. Surto fora.

A continuació s’hi posa la Clàudia.

¾     Iaia, és magnífic, meravellós! Veure com queia la neu, quasi mig metre. Blanca i tova. Estem fem un ninot de neu. Adéuuuu!

Aleshores escolta la veu de l’Arnau, el seu fill. Barrejada amb la seva veu escolta l’Aurèlia que li fa recomanacions: Digues-li que no pateixi. Que estem bé. Que no es refredi. Que descansi. Aquí ens atenen molt bé. Tenim calefacció i no passem gens de fred. Que ens han donat de menjar. Que mengi, que ja ens baixaran. Ens han donat mantes. Els nens gaudeixen com mai.

Malgrat el telèfon el té l’Arnau a la mà, escolta més les recomanacions de l’Aurèlia que el seu fill. Finalment escolta la veu del seu fill.

¾     Estem bé, mare. Cuidi’s! No es preocupi per nosaltres ja ens baixaran. Ho tenen molt ben organitzat. - hi penja el telèfon.

Gràcies a Déu- pensa la Paquita.- tots estan bé i jo patint per ells. Si ho arribo a saber també pujo. Ai Déu meu! Què no ens deixa fer la prudència manada pels anys.

Després de menjar, amb el cor ja tranquil, la senyora Paquita marxa per un petit espai de la vorera d’on han tret la neu, a pregar, malgrat digui no creure gaire, a l’església de Sant Miquèu.

Miquel Pujol Mur