De tant en tant, escolto notícies de
noies vilment assassinades, com vaig estar a punt de ser jo mateixa aquella
nit. Ningú el persegueix. Ja em va dir el comissari, que era un personatge molt
important.
Una ràbia incontenible m’encén, noto
el fel pujar-me coll amunt. Les meves mans neguitoses ho llencen tot a terra.
Finalment he pres una determinació: Acabaré amb l’infecte cuc assassí.
He tornat a la platja. M’he girat
d’esquena a la mar. No he volgut que res em fes penedir de les meves
intencions. He trobat una habitació en un hotel. M’he vestit a consciència. Més
espectacular que abans. El meu ostracisme no m’ha fet perdre encants. Ho
reconec. Mini-mini, res de pantis, no vull amagar la pell. Tacons alts, una
brusa d’obertura escandalosa. M’he tenyit de rossa i m’he pintat
espectacularment.
He aparcat el cotxe. Ara en tinc, de
cotxe. Molt a prop d’on em va recollir,
i he començat a caminar cap a la “disco”. Els meus malucs, es mouen
expressament per cridar l’atenció. Han passat diferents cotxes carregats de
gent. Uns, amb família que torna d’un dia de cap de setmana. Altres de jovent
de festa. He escoltat més d’un xiulet admiratiu. Però tot això, no és del meu
interès. Jo busco una presa determinada.
Ha passat un cotxe i s’ha deturat a
pocs metres. Aquest és que jo esperava.
La mateixa sotana i el mateix
somriure beatífic. Tot ha estat com un playback de l’anterior situació. S’ha
deturat, per treure’s la sotana. Que absurda que és la vida. Hem repetit les
mateixes paraules i les mateixes accions de fa dos anys. Com si fos l’argument
d’un drama pre-escrit. Però aquesta cop no m’he esperat gens. Quan he vist el
seus coneguts moviments, he tret de la bossa la navalla que havia comprat i
d’un precís cop he acabat amb la seva vida. La sang, li surt del coll com la
d’un cabrit acabat de degollar.
He conduit el cotxe fins a un
penya-segat i acompanyant-lo d’una empenta l’he fet estimbar. He tornat, mig
d’amagat, al meu. No volia que la sang em delates. M’he canviat ràpidament i he
marxat al meu poble de muntanya.
Ara sóc a la dutxa, traient-me la
sang que m’embruta les mans, la cara i el cos. Un regalim, de aigua
sanguinolenta, fa un camí des dels meus peus fins el forat de desguàs. La
cruel cremor de l’animal que em menjava per dins a desaparegut. Però la
substitueix una nova sensació, ara de buidor interior. Una vegada feta la
venjança, freda venjança, en què m'he convertit. Què sóc jo!?
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada