La Lídia fa un pas endavant i, plena d’ira, crida rabiosa, encarant-se amb l’home:
¾ Poc et va durar el viatge, Francesc! De seguida va calmar-se la teva necessitat de conèixer món. Segur! Aquesta xinesa, perdoni si no és ben bé la seva raça, deu tenir força diners! Desgraciat, què vols fer ara? Malgrat els anys i la barba que t’has deixat, segurament per semblar més respectable, no reconeixes en el Ricard la teva mateixa cara.
El Francesc queda bocabadat. Ha
reconegut a la Lídia. Mira el noi i s’adona que el que afirma la dona, és
veritat. La seva mateixa estampa vint-i-cinc anys més jove. Emmudeix. La Raquel
somica. Els Puigverd són aturats i es miren estorats, els uns i els altres.
¾
Lídia,
ets tu?- S’atreveix a dir el Francesc mentre la seva dona l’agafa pel braç-
Aquest noi, és teu i meu?
¾ Ho sabies ben bé que em deixaves embarassada quan vas marxar. Mira-te’l sou iguals.
L’home s’amaga la cara entre les
mans. La Lídia es gira cap a la seva mare dient-li:
¾
I
tu, que ho saps tot, no te’n vas adonar? O vas preferir callar i crear dos
desgraciats més. Va! Mare, tu has propiciat aquesta trobada. Més val que sigui
real la teva malaltia i aviat no te’n recordis més de mi. Nois, ja ho sabeu no
us podeu casar, sou germanastres, per part d’un cabró de pare. Ni tenir fills.
Sou fills tots dos del Francesc, l’home que em va arruïnar la vida. Adéu, ja us
ho fareu com pugueu!
Agafa la porta i sense acomiadar-se, marxa cap a la sortida. Mentre camina cap al cotxe nota una lleu opressió al cor. Respira lleugerament intentant treure’s el neguit angoixant dels moments anteriors. Calmada, somriu amb llàgrimes als ulls. Recorda una frase escoltada moltes vegades. La venjança és un plat que servit fred, costa molt de pair.
Dies després estant en el taller
puja una dependenta que li anuncia que hi ha una noia que la vol veure. Baixa,
estranyada i troba asseguda en una cadira de la tenda, la Sílvia. Pensa: És
bonica, atrevida i elegant, la noia.
¾
Què
vols? Qui t’envia?
¾ Ningú. Escolti vull ser modista. He pensat què em podria ajudar.
No sap per quina raó afirma amb el ca. Agafa la mà de la noia i la porta al seu despatx perquè han de parlar de moltes coses.
Mentre puja les escales en el seu
revoltat pensament brolla una idea. No vaig poder cuidar del meu fill i ara
seré la mestra de la filla del pare dels dos.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada