LA PRIMERA CARTA

 La sala menjador de la casa està completament desordenada.  Si miréssim,  a un costat i a l’altre, veuríem el caòtic i destructiu moment que l’home està passant, en la seva vida.  Els caixons són oberts i algun d’ells caigut, mostra el seu contingut escampat per terra. Els quadres han estat remoguts, com si volgués trobar alguna cosa al seu darrere. Una pintura, que representa la cara formosa d’una dona, és tallada de dalt a baix. El contingut de la vitrina demostra que ha estat revoltat, en un esforç inimaginable de castigar els records del seu interior. 

Alguna de les cadires és també caiguda. L’home s’hi ensopega constantment  i, els dona puntades de peu com per obrir-se pas en el sender de la seva ira. El marc d’un retrat mostra el vidre tancat i la fotografia mostrant les cares somrients d’una parella, és esquinçada a terra. Damunt la taula es mantenen en precari equilibri el got i una ampolla d’ambarí color. 

En les seves passejades, amunt i avall, com un gos rabiós tancat en una gàbia, en arribar a les parets no pot menys de donar-les cops de puny.  En el paroxisme màxim de la desraó total, tanca la porta del passadís amb una forta empenta que trenca el vidre. Un dels trossos li fereix la mà però, no hi fa cas, simplement sagna. Hi ha un gros martell i miques de serradures òssies al seu voltant, com si hagués esmicolat algun objecte. A la mà esquerra porta un paper arrugat que devia haver estat una carta. Un sobre és caigut al terra i, al passar en la seva bogeria, el trepitja intensament. 

La seva cara mostra el seu estat d’ànim. Els cabells, desordenats i tibats, en més d’una ocasió. La pell del rostre li canvia constantment de color. Passa d’un blanc apergaminat, a un vermell encès. Els ulls, desorbitats i de sanguini color mostren l’abús de l’alcohol. Es mossega els llavis i, una mostra de sang marca la crueltat de la seva bogeria. 

Mira, més aviat prem la carta entre els seus ulls i crida: 

Falsa més que falsa! Com podies escriure’m aquesta carta mentre eres als braços d’un altre. No d’un de sol, sinó més. Quasi tots els meus amics s’han rebolcat entre els llençols del teu llit. Ara comprenc els seus somriures mofetes i les seves paraules d’ambigu significat. Lladres! M’heu robat el que jo més estimava. I tu pèrfida muller, has pres la meva innocència com un fàcil amagatall, per dissimular la teva perversió. 

I jo, ruc de rucs! He cregut en tu sempre. Malgrat veus sibil·lines m’avisàven del teu desvari carnal. Fins i tot, la meva mare i les meves germanes, m’ho van insinuar, però jo immensament encegat no els vaig fer cas. Pures xafarderies de gent de ment estreta.- vaig respondre. 

Jo treballant per donar-te el millor del millor. Que poguessis lluir joies ostentoses i robes sense parangó.  Després les utilitzaves  per envoltar amb elles els rastres d’altres homes en la teva pell. 

La teva pell estimada! El teu cos perfecte que vaig adorar, com només s’idolatra la santedat dels deus. Els teus llavis, meravellosos i absorbents. Els teus ulls, on jo veia el moviment amorós de les ones del desig. 

Fins avui, he cregut en tu. Aquest matí no hi havia rastre teu. Has desaparegut amb totes les meves ofrenes. Només una missiva curta que diu: Et deixo perquè he trobat un altre home que em plau més. Adeu! 

He cercat aquella primera carta d’amor, aquesta que esquinço ara amb els meus dits. El meu món s’ha enfonsat, tot és negror. No hi ha cap llum. La ràbia m’ofega. Només l’alcohol m’ajuda a sobreviure. A maleir la manca de la teva presència i somicar. 

Ho he destruït, a cops i de martell plorant el ridícul de la meva vida. Ara entenc el seu significat. M’ho vas comprar a Segòvia, per vacances. Un record, vas dir. Una premonició, o una burla més, per riure amb els teus amants. Desgraciats!! 

Unes banyes de cérvol, com a senyal de les meves. 

L’home cau a terra. Tremola. Riu, sense consciència de la seva amargor. Inconscientment es posa en posició fetal com si volgués néixer de nou. Plora, mentre mastega aquella primera carta d’amor. 

Miquel Pujol Mur