Aquest relat podria començar-lo amb
d’aquesta cançó. Si afegeixo la resta de la lletra de la cançoneta, hauria
acabat el meu treball. Però aleshores, seria criticat per ser massa fàcil. Que
hi puc fer? Intentar escriure alguna cosa més.
Sempre t’he sentit a prop meu.
Pensar en tu, no sé quin record em porta a creure que ets al meu costat. Ja ho
sé que la distància ens separa, però per la ment no hi ha llunyania possible,
quan dos s’estimen de debò.
Una simple fulla portada pel vent em
recorda la lleugeresa del teu caminar. Observar el niu d’uns ocells en fa
pensar en el nostre refugi d’amor. Poso amor, perquè l’amor és el que ens va
unir, malgrat les nostres diferències.
Escoltar el refilar d’un ocell,
d’una mallerenga, em recorda la teva veu quan em deies que m’estimaves.
Camino com sempre, cap a la vulgaritat de la feina. Al passar prop
del jardí, on es trobàvem, l’olor a mare-selva em retorna als moments en que tu
i jo érem un únic i feliç ésser. Un ens, que estimava el bo i el dolent de l’altre,
fins a formar un sol pensament.
Una rialla en el vagó del metro m’evoca
el teu alegre riure. La teva presència és constant al meu costat.
L’ombra vaporosa d’una dona, només
l’ombra, em recorda la suavitat del teu cos.
Déu meu, quina desesperança em
domina només de pensar en tu. Notar la teva presència, en cada detall de la
meva existència. No poder reviure la realitat de qualsevol dels moments viscuts
junts, em demostra la idea de la nostra estimació.
Mira, és tal el meu desfici, sembla
ben bé, com si estigués a la porta de l’avern. Aleshores, sentiria el flaire
del teu alè fresc i perfumat, entre tots el dels condemnats, i em capbussaria
al paorós lloc de la perdició sense pensar-m’ho gens. Per trobar-te, per
estimar-te i gaudir del foc de la passió entre les flames de l’infern.
Llavors, junts els nostres esperits voldria
escoltar, amb el ulls oberts a l’amor, la mort.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada